M’intriga pensar fins a quin punt la classe empresarial espanyola prefereix un mal pacte que unes noves eleccions. Ho veiem aquests dies. La simpatia de l’statu quo econòmic respecte de la coalició PSOE-Sumar, i qui més s’hi apunti, és perfectament descriptible. Fer virtut de la necessitat, com ha dit recentment el president del govern espanyol, convenç poc, vist qui té la necessitat i què es pot entendre per virtut, inclòs aquí el pacte de govern que ve. Una interpretació que se m’acudeix és que els qui dominen l’economia prevegin una vida curta del pacte, i que l’esquerra assumeixi ara el cost de resoldre la feina bruta generada majorment per les dretes, amb els jutges al capdavant. Una neteja que certament algú ha de fer, i que així el PP s’estalvia per continuar lluint en eleccions, que esperen properes, rigor en els principis (aquí la incoherència socialista ja no té remei), i acceptar després la no reversibilitat de l’amnistia per la seva pròpia conveniència. Un Íbex que estigui per sobre del curtterminisme del moment ho pot estar avalant. Acabar amb la interinitat del govern, amb la possibilitat d'unes noves eleccions que paralitzin de nou l’acció pública i amb un futur en tot cas incert, ho pot explicar. Aquest, però, no hauria de ser el cas si els nostres pròcers econòmics no fossin tan dependents d’aquella acció pública (pressupostos, subvencions, regulacions a l’espera...), ja que en una altra situació l’economia hauria de treure profit de l'absència de l’intervencionisme esperable durant l'impasse en el legislatiu i l’executiu. En tot cas, la situació sorprèn.
És interessant, també, veure quin paper juga la ideologia davant la disjuntiva entre augment de la pressió fiscal –que dona més marge d'acció a les palanques de despesa dels partits en els governs– o la seva reducció, deixant més diners a les butxaques de les famílies. L’estat autonòmic permet un cert contrast en la mesura que la responsabilitat fiscal augmenti el finançament de les comunitats autònomes. Qui abaixa o elimina impostos certament està acceptant que els diners que així retenen les famílies es gastaran millor. És un reconeixement, per la banda de l’eficiència, del fet que ells, des del govern, no saben com gastar-los millor; o simplement, per la banda de l’equitat, que no volen fer-ho de manera diferent de com ho farien els individus, per evitar una redistribució (entre qui paga i qui es beneficia) que els allunyi del seu suport social. Dit això, però, si aquelles reduccions fiscals s'accepten, després s'hauria de deixar de banda tota reclamació de solidaritat. Altrament es parasita l’esforç fiscal de les altres comunitats, i es desvirtua l’exercici polític de l’autonomia tributària. Podríem trobar una explicació a la primera de les posicions (les famílies saben millor si la despesa val el que costa) si contemplem els costos d’eficiència derivats de la imposició: les pèrdues de benestar que provoca la fiscalitat en l’assignació de recursos i en el creixement econòmic. Per aquest camí es causen canvis en els preus relatius de les coses, s’erosionen els incentius a augmentar les bases de l’economia, a la generació de noves activitats, etc.; distorsions que alguns han estimat properes al 40% de les suposades bondats de les despeses públiques assolides amb finançament tributari. Però tot això té molt de valors ideològics (¿qui beneficia abaixar impostos i qui perjudica la reducció dels serveis públics corresponents?), en absència d’allò que els economistes anomenem free lunch. Aquesta política sobta, doncs, però menys.
Finalment, sorprèn –i no sorprèn– com comentaristes de tota condició qüestionin el dèficit fiscal: la diferència entre la capacitat de despesa que Catalunya tindria recaptant impostos a partir del seu propi potencial fiscal, i el finançament que rep de l’Estat. Està clar que les reticències sobre les metodologies de càlcul són excusa, i formen part del posicionament ideològic. En tot cas, es confonen tres elements: la part de la progressivitat dels tributs, el mecanisme de finançament autonòmic vigent, i l’acció de l’Estat sobre el territori en exercici de les seves pròpies competències. Sobre la progressivitat, centrada majorment en l’IRPF, hi hauríem de poder reconèixer les diferències entre el pes de la renda catalana sobre la total espanyola (un 18,9%), i el pes de la recaptació per IRPF sobre la total de la recaptació espanyola (un 22,1%), exclosos els recàrrecs propis (0,9%). Aquesta seria la progressivitat fiscal personal, a transferir solidàriament si així s’estima. Una xifra que explica molt poc el dèficit fiscal observat. Pel que fa al finançament autonòmic, tot i que amb fluctuacions, aquest se situa si fa no fa, en termes nominals, al voltant del pes poblacional (un 16% de la població total espanyola), però en un 14,8% en termes reals de capacitat de compra. En el diferencial d’aquest percentatge respecte al de la renda (i no diguem, ja, al de la recaptació fiscal total) rau una part important del saldo fiscal desfavorable per a Catalunya. A això, finalment, cal afegir-hi el pes de la inversió territorial executada per l’Estat a Catalunya respecte de la inversió total espanyola. Aquí Catalunya s’ha quedat en un 10,2% molt lluny del seu pes demogràfic i de l’economia catalana, i no diguem ja de la seva capacitat fiscal. En els dos darrers còmputs, i no en el primer, hi trobem el dèficit fiscal. Certament, caldrien despeses noves en substitució de les que fa l’Estat ara, però cal tenir en compte també que l’impacte d’aquestes sumarien al PIB del país, i no al de la Madrid central.
