Tres febleses

La lectura dels resultats electorals del 27-S ha estat endimoniadament difícil i reflecteix uns nivells de complexitat només comparables amb els de les raons, els criteris i les preferències dels mateixos votants. Això està dificultant molt la consecució del full de ruta marcat per les forces sobiranistes abans del setembre i està propiciant que es cometin errors importants.

A banda de l’èxit assolit i dels mèrits aportats per JxSí i la CUP, que ja han estat motiu repetit de comentaris, vull fixar-me en tres febleses del moment present. La primera és de lideratge i governança. La segona és de consolidació del sobiranisme. La tercera és institucional. Totes tres, inevitablement, van lligades.

1. Ara mateix tenim un problema important de lideratge i governança perquè ens apropem al moment de màxima tensió del procés amb la CUP qüestionant i afeblint la figura presidencial d’Artur Mas i, per tant, dificultant la constitució ràpida d’un govern que hauria d’aspirar a ser fort i cohesionat. Totes dues interinitats són greus, però el possible escenari d’una repetició de les eleccions seria catastròfic. Ningú reuneix el grau de credibilitat i reconeixement que té Mas entre la ciutadania ni entre la comunitat internacional. Voler-ho canviar en el moment més decisiu i suposar que aquesta mena de relleus són automàtics i no tenen efectes negatius és una prova clara d’immaduresa. El problema, d’altra banda, no s’acaba amb el nomenament del president, sinó que afectaria també el marge de maniobra que tindria un nou govern necessitat de construir consensos entre els consellers de CDC, ERC, Demòcrates de Catalunya i els independents, i necessitat també a cada moment dels vots externs de la CUP.

2. La segona feblesa és, al meu parer, la més crítica per al sobiranisme. En els processos de millora contínua és ben sabut que cap iniciativa o innovació incorporada pot ser considerada exitosa fins que el seu nivell d’implantació i consolidació està plenament assegurat. El que marca la diferència entre un salt qualitatiu de millora i una ocurrència atractiva però volàtil és assegurar-se que la nova posició està consolidada, que el nou estadi assolit no és reversible. La famosa Segona Transició es visualitza al Parlament per primer cop quan les forces majoritàries han deixat de ser autonomistes per passar a ser independentistes. El mèrit d’aquest gran salt correspon sobretot al líder de CDC, que ha sabut acompanyar en aquest trànsit molts votants moderats de classe mitjana, apaivagant dubtes i tranquil·litzant-los de les pors comprensibles. La qüestió clau, però, és si aquest nou escenari parlamentari és ja definitiu i consolidat o bé encara volàtil i transitori. Entre el milió sis-cents mil votants de JxSí hi ha independentistes per convicció, independentistes per seducció, independentistes per exclusió i independentistes tàctics. ¿Quants d’ells tornarien a la casella del joc anterior en cas de desaparició política de Mas o de desacord profund entre les forces sobiranistes? El perill més greu de cremar etapes acceleradament i erròniament no rau en els líders (per naturalesa impacients) sinó en el ritme i grau de païment dels seguidors. Si el lligam entre líders i seguidors es trenca, és possible que molts dels seguidors facin marxa enrere.

3. La tercera feblesa és també preocupant. En tot el període de canvi polític que estem vivint han aparegut nous partits, se n’han separat d’altres, s’ha rellevat la majoria de líders però no s’ha aconseguit de manera clara ni l’hegemonia ideològica de cap partit ni una fortalesa institucional alternativa a la de l’etapa anterior. El vell bipartidisme català recolzava sobre la sòlida estabilitat de CiU i el PSC, partits que a més d’assegurar l’alternança al poder aportaven previsibilitat i molts quadres procedents d’amplis sectors professionals. La situació actual, en canvi, és d’enorme fragilitat. La crisi econòmica, les retallades i els escàndols de corrupció segurament també hi han contribuït. Afiliacions i militàncies molt reduïdes, seus embargades, finances molt afeblides, estructures inevitablement més lleugeres, refundacions pendents o fusions en marxa, relleus exprés de lideratges i, sobretot, cap partit amb prou fortalesa per ocupar de manera permanent i clara la centralitat. Paradoxalment, s’ha avançat més en el canvi de discurs i de marcs mentals que en la materialització de noves majories. La nova política no ha portat (ni al Parlament ni al món municipal) de moment una nova institucionalització de forces polítiques que assegurin plenament la governabilitat.

De les tres febleses esmentades, la primera i la segona encara es poden corregir, mentre que la tercera pot tenir una evolució incerta, ja que tant pot acabar refermant noves centralitats com pot passar que la fragmentació esdevingui habitual per un període llarg de temps. En qualsevol cas, intentar avançar sense resoldre-les, amb un estat espanyol irat i amb voluntat d’imposar “tota la llei”, és anar directament cap al precipici. El Govern i el Parlament estan jugant una partida d’escacs amb l’estat espanyol realment difícil. El que no poden fer és jugar partides simultànies tenint a l’altre escaquer els diputats de la CUP que avui qüestionen el president i demà qüestionaran l’actuació del Govern. Si la situació és aquesta, la millor metàfora marinera del moment consisteix a plegar veles, tot esperant el moment propici per tornar-les a desplegar.