Wolfgang Münchau
"La complexitat va més ràpida que la nostra capacitat de construir consensos", diu Wolfang Münchau en un sopar que organitza el seu editor, Jordi Nadal, a Barcelona. L’autor de Kaput, la fi del miracle alemany explica, pocs dies abans de les eleccions, com la crisi alemanya s’ha convertit en estructural pel domini de les empreses manufactureres que competeixen entre elles i busquen optimitzar la competitivitat abaratint costos. Per al fundador d'Eurointelligence i experiodista del Financial Times, l’economia alemanya ha posat només el focus en la competitivitat per damunt de la innovació, sense posar les bases per a les empreses tecnològiques creades en el s. XXI. L’ambient europeu és hostil amb les empreses i Münchau considera que la regulació asfixia les empreses d’intel·ligència artificial i dades a la UE.
L’austeritat a Alemanya ha durat massa temps i les infraestructures s’han anquilosat. El resultat és una crisi econòmica profunda i una societat agitada que busca respostes fora dels partits tradicionals i assenyala la immigració.
La conversa condueix a la idea que el declivi d’Alemanya pot ser també el declivi d’Europa. Per a Münchau, la Gran Crisi hauria d’haver estat un despertar comunitari que avui ja no serà possible pel renaixement del nacionalisme. El cas és que "el canvi a través del comerç" no ha sortit bé i els tirans també comercien sense necessitat d’abraçar la democràcia.
La mirada pessimista de Münchau em resulta excessiva. Malgrat tot, si bé és difícil que Europa se’n surti si Alemanya fracassa, els problemes només es poden resoldre a escala europea. Ni la Xina ni els EUA són avui la resposta per a Europa. Com diu Xavier Marcet, "hi ha un espai entre la Xina i els EUA, i es diu Europa".
Josep Pallach
Em diu Jordi Pujol: Josep Pallach "era molt més potent que jo". Ho diu un home que aviat farà 95 anys, que va dirigir la Generalitat durant 23 anys i el seu partit amb puny de ferro i a qui li preocupa com passarà a la història. Pujol assisteix a la presentació del llibre de l’historiador Joan Safont, Josep Pallach, política i pedagogia (Editorial Pòrtic). Entre els assistents, tota mena de "desafectes" i "totalment desafectes" al règim, en paraules dels informes policials franquistes, i una fila zero amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, el del Parlament, Josep Rull, i els presidents Aragonès i Pujol. És curiós com la figura del líder del Moviment Socialista de Catalunya desperta avui un respecte transversal. Els anys han consolidat la seva memòria, imprescindible per entendre el socialisme a Catalunya. També permet veure en perspectiva el nostre bucle infinit. Les preocupacions de Pallach fa cinquanta anys l’han sobreviscut.
La democràcia es construeix a l’escola amb l’educació, que també és política i forma ciutadans crítics i amb esperit cívic, i la llengua és fonamental com ho són la Generalitat i les institucions del país.
I quin és el seu socialisme? És el d’un partit catalanista i d’obediència catalana que defensa l’autodeterminació a través de la federació. En les seves paraules: "Socialista del PSOE és molt difícil ser-ho quan s’és català".
Pallach era un home d’acció, però també pragmàtic, possibilista. Socialdemòcrata quan no estava de moda mirar cap al nord; Reventós considerava la socialdemocràcia "un procés de degradació del socialisme".
L’esperit d’un Pallach dialogant, possibilista, allunyat del totalitarisme sobrevolava la primera fila de la presentació a la llibreria Jaimes.
Timothy Snyder
Escriu Snyder a Sobre la llibertat (Editorial Gutenberg): "En la lluita entre tu i el món –diu Kafka–, posa’t de part del món".
La llibertat no és nosaltres contra el món sinó nosaltres dins del món, explica Snyder, i em ve al cap escoltant la intervenció de Vance a Múnic. Sortit de la jungla de diner, poder i espectacle en què han convertit el govern dels EUA, clama contra el cordó a l’extrema dreta europea. El vicepresident de Trump es permet el luxe d'adreçar-se a les democràcies europees amb una virulenta diatriba arrogant i il·liberal. El discurs és part de la seva guerra ideològica en suport de l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya. Propaganda il·liberal disfressada de defensa de la llibertat d’expressió i de culte. Un discurs ple de mentides, petites anècdotes convertides en categoria i una retòrica que deixa la dreta conservadora tradicional noquejada. J.D. Vance va dir als diplomàtics reunits que "a Washington hi ha un nou xèrif". En una cosa té raó Vance: el risc a Europa és dins del continent, però no és el nostre sistema sinó els seus socis ultra, convertits en cavalls de Troia de la reacció que representen Trump, Vance i Musk.
