Els aspectes que a mi més em preocupen de l’educació a Catalunya són la progressiva pèrdua d'atractiu de la professió docent, l’increment, any rere any, dels pressupostos que les famílies dediquen a completar l'educació escolar dels fills i la transformació de l’escola en una institució terapèutica. Tots tres es reforcen entre si.
Els professors. Reconeguem que és difícil convèncer un matemàtic que serà més feliç fent classes de matemàtiques a l’ESO que treballant en una empresa privada. Reconeguem, igualment, que una persona amb un mínim sentit del ridícul patiria de valent en aquests cursets de formació dels docents que semblen dissenyats per enemics del món adult: "Habitar el nostre cos amb amor", "Orientant sexistències", "Constel·lacions familiars", "Curs elemental de mindfulness i autocompassió", "Autoamor com a eix en la teva pràctica professional"...
Fa uns anys vaig preguntar a un polític de Singapur per la clau de l’èxit del seu país als PISA: “És molt senzill –em va contestar–, tothom sap per què fa el que fa.” No és el nostre cas. Molts docents estan desconcertats i no acaben d'entendre el sentit de bona part del que fan. L'única cosa evident és la càrrega burocràtica. ¿Com no han d’estar desconcertats si cal que siguin hermeneutes doctorats per entendre, per exemple, la competència específica 10 de l'assignatura de matemàtiques d'ESO?: “Desenvolupar destreses socials reconeixent i respectant les emocions i experiències dels altres, participant activament i reflexivament en projectes en equips heterogenis amb rols assignats, per construir una identitat positiva com a estudiant de matemàtiques i fomentar el benestar personal”.
Cada cop és més difícil trobar substituts, especialment de matemàtiques, però també de llengua catalana. Com que cal cobrir les places, no podem ser gaire exigents en la contractació.
Famílies. Les famílies que s’ho poden permetre dediquen cada any més recursos econòmics a completar l'educació escolar dels seus fills. Veuen que cada vegada obtenen qualificacions més altes, però els seus coneixements els preocupen. La demanda és evident en llengües estrangeres i en matemàtiques. Però si cal comprar en el mercat el temps educatiu de qualitat que es troba a faltar a l’escola, l’equitat és un brindis al sol.
A les llibreries, una de les seccions que més creix és la dedicada a la criança. Hi veig un monument a la inseguretat dels pares i mares. Com a resposta al seu neguit podrien assumir que a la família, com a la societat, si les coses han de funcionar, algú ha de resignar-se a fer d’adult, però moltes famílies de classe mitjana han decidit que els seus fills han de ser feliços a qualsevol preu i els protegeixen d’una manera abusiva, impedint-los el contacte directe amb el món tal qual és. La sobreprotecció ha esdevingut la forma més sofisticada del maltractament.
Una institució terapèutica. L'escola està esdevenint una institució terapèutica. Aquell venerable lema de l'escola republicana francesa, “Transformar el fill en ciutadà”, ha estat relegat. El que importa avui és enfortir l'autoestima, encara que l’autoestima és més una conseqüència que una causa de l'èxit escolar i vital. Podem dir el mateix de la motivació. Les investigacions suggereixen que estem pensant la motivació al revés. El seu impacte en l'èxit és molt baix. El que és molt alt és l’impacte de l'èxit en la motivació.
Si la prioritat és enfortir l'autoestima i el benestar emocional dels alumnes és perquè els alumnes cada cop són vistos més com a pacients innocents que com a agents responsables. Però ells coneixen molt bé la diferència que hi ha entre un elogi merescut i un premi de consolació. Per ser eficaç, l'elogi ha de ser sincer, específic i merescut.
Adreas Schleicher, el factòtum de PISA, després de conèixer l’enfonsament dels resultats de Finlàndia, declarava en una entrevista al Financial Times que observava "una tendència als països rics cap a la mercantilització de l'educació": "Els estudiants s’estan convertint en consumidors i els professors en proveïdors de serveis", deia. Més endavant afegia: "No hem d'aconseguir el benestar dels estudiants a costa de l'èxit acadèmic sinó a través de l'èxit acadèmic".
Coda. Proposo com a mesura d’urgència una ampliació dels drets de la infància afegint-hi un article que digui que els nens tenen dret a la frustració, a conèixer el significat dels adverbis de negació i a saber que al món li importa molt poc la nostra autoestima, el que valora és si complim els nostres compromisos i fem bé la nostra feina.
