El ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant, ha dit que l’atac contra l’Iran serà "letal, precís i, sobretot, sorprenent". I ha afegit que "no entendran què ha passat ni com".
Ignoro si els tres adjectius i la coda de després han estat meditats i triats o són fruit de l’atzar, com les bombes. En diu tres, com Josep Pla, perquè un no pot ser. A un sol adjectiu se li ha de demanar tot. Dos és poc. El segon hauria de ser “superior” en intensitat literària que el primer, i tots dos s’haurien de complementar a la perfecció. Quatre són massa, embafen, perden capacitat d’emoció. Al quart ja no hi pararia esment ningú. Tres és el nombre perfecte. ¿Però els ha triat bé, el ministre? El primer, “letal”, és el que dona la informació més important. Si n’haguéssim de deixar un, deixaríem només aquest. El “precís” de després va cap avall. S’entén que dona una informació important, perquè podria ser letal però imprecís. Amb el “precís” ens diu que no s’equivocarà d’objectiu. El tercer, “sorprenent”, és sorprenent. “Sorprenent” és un adjectiu que no usaries parlant de guerra, sinó de joc. A un rival, al camp de futbol, li diries que l’intentaràs sorprendre. ¿Però a un enemic al qual vols matar?
La coda va en el mateix sentit. “No entendran què ha passat ni com”. Quina frase més festiva, tan similar a “guanyarem sense baixar de l’autocar”. Qui no ho entendrà? Els dirigents iranians, esclar, perquè estem parlant de qüestions “tècniques” i d’estratègia. La població civil ni tan sols trobarà sorprenent l’atac letal i precís, perquè en totes les guerres és la població civil (hi incloc els soldadets que mouen els ministres) la que ho entén tot de seguida.
