No puc explicar el que em suposa entrar cada dia a la sala de la meva amiga a Khàrkiv, perquè no arribo a comprendre el que sento, més enllà de l'alegria quan despenja el telèfon i veig la seva cara, sempre somrient, i la desolació quan pengem i continuo amb les meves tasques del dia a dia, que per frívoles que siguin crec que són les que em fan mantenir l'enteniment en aquests moments. Com tants ucraïnesos i russos expatriats que parlen amb els seus éssers estimats atrapats a l'infern mentre continuen la seva vida d'emigrats; he sentit converses al metro que posen els pèls de punta.
Truco a Khàrkiv entre les tres i les quatre, hora espanyola, una més a Ucraïna, quan ja estan en toc de queda. Espero a la tarda per no ocupar ni un segon del temps hàbil de la meva amiga.
Ja no parlem, o molt poc, de com és d'absurda i dolorosa aquesta invasió, ja no ens lamentem que un descerebrat ressentit amb ànsies de venjança hagi acumulat tant de poder, ja no intentem debatre sobre com resoldre-ho, ara parlem de sobreviure.
“Aquest matí he sortit a buscar productes i he tingut sort –em diu–. He tornat amb trenta ous i un areng”. I després d'explicar-me entre rialles la set que li ha fet venir la sopa amb què espera alimentar-se uns quants dies, amb un gest murri em confessa el botí: “Un veí m'ha donat una bossa plena de dolços i bombons. La confiteria de la cantonada ha patit greus danys i l'amo ha decidit regalar tot el que tenia preparat”. Ho celebrem i tornem a la sopa d'areng. “Amb patates s'hauria suavitzat, i el cert és que en podria haver comprat, n'hi havia, però molt lluny i en sacs de 20 quilos. I ara, impossible! Pesen massa. Si hagués sigut aquí a prop, les hauria anat pujant de mica en mica”.
Faig broma amb les cames que se li posaran de tant pujar i baixar a peu des del setè on viu (com jo). “Ja no baixo al soterrani quan arriba per SMS l'anunci de bombardeig imminent. No hi soc a temps. Per quedar-me entre dos pisos, em quedo estirada al passadís”. Allunyada de les finestres, puntualitzo, com si calgués. “Sí. Que a casa d'una col·lega van rebentar els vidres per l'ona expansiva. Ho han tapat tot amb coixins, però hi entra el fred”.
Li comento que el món sencer està mobilitzat en suport d'Ucraïna, que anirem a portar llaunes de menjar al punt de recollida, que han comunicat que les mantes i la roba ocupen molt i no calen, que millor bolquers. “Pasta de dents! –m'interromp–. No saps com es troba a faltar quan no se'n té. Una veïna assegura que les dents es poden rentar amb bicarbonat. Ho he provat i sembla que funciona. En tinc dos pots. A veure si això s'acaba abans que jo em quedi sense bicarbonat! Ah, i paper higiènic. No se'n troba enlloc”. Com durant el confinament!, riem. I comentem que fins i tot en aquestes circumstàncies ens costa acumular reserves; ja ens havíem acostumat a tenir-ho tot al moment. “Ai, Sarita. Omple el rebost. Tingues a casa una mica d'efectiu. I no t'oblidis de la pasta de dents ni del paper higiènic”.
Li pregunto pel seu fill, que és a l'altre extrem de Khàrkiv, amb qui es comunica per la mateixa via que amb mi, per WhatsApp. I m'explica que li ha estat explicant com fer sopa amb el tros de pollastre que li va dir que havia trobat després de caminar no sap quants quilòmetres. “És que, si se'l menja fregit o guisat, se l'acabarà d'un cop. I fent-ne sopa pot alimentar-lo dos o tres dies. Té enveja dels meus ous, eren el seu esmorzar. Per la seva zona no n'hi ha”. Aquest fill és la raó de pes que justifica que no hagi fet el més mínim gest per intentar sortir del país malgrat que, de moment, circulen trens que de manera gratuïta i en certa manera segura porten qui ho desitgi a l'oest. “Un alumne m'ha dit que se'n va demà a deixar la dona i la filleta d'un any a la frontera amb Polònia. Ell no pot sortir. No té cap intenció d'agafar les armes, però s'ha de quedar aquí”.
Suposo que aquests trens que venen cap a Occident amb desplaçats tornaran amb ajuda per a vosaltres, li dic. “És possible. He sentit que estan donant paquets de menjar. S'acaben de seguida. Em costa posar-me en aquesta cua. He preferit gastar el que tenia. Però d'aquí un parell de dies matinaré i hi aniré. Quin remei”.
Comencen a fer efecte l'escassetat i les avaries. Un dia no vam poder parlar perquè s'havien quedat sense electricitat i racionava la bateria del mòbil, tal com em va avisar el seu fill perquè no m'espantés si no m'agafava el telèfon. I l'endemà només vaig poder veure la cara il·luminada per la pantalla, movent-se en la foscor absoluta. “Ens demanen que tinguem la llum apagada. Mira com està el carrer”. Silenciós, buit, negre. I ens vam posar a parlar de com havia millorat els últims temps la ciutat. “T'envio una foto del nostre últim passeig, diumenge abans de l'atac”. Ella, el seu fill i al darrere un parell de girafes de llargues pestanyes. “L'han destruït, han destruït el Zoopark. Quin mal havien fet els animals? I el Palau dels Nens. Quin mal havien fet els nens i els seus gronxadors? Fins i tot jo hi vaig anar a pintar quan era pionera. I el Teatre de l'Òpera, te'n recordes? Estava posant-se tan guapo Khàrkiv… I ho han destruït. Han destruït tot el centre. Ara sembla que s'ha calmat, que se n'han anat a destruir a una altra banda”.
Ella es va quedar sense electricitat un dia i el seu fill sense aigua un altre. “Estan treballant en reparacions 24 hores. Ara m'he quedat sense internet per cable. Això no crec que ho reparin tan de pressa, no és imprescindible. Però a mi m'ajudava a passar el temps veure aquell patinatge artístic tan preciós per YouTube a la tele, al mòbil no és el mateix. No vull veure més notícies”.
Avui l'he treta a la meva terrassa i demà li trucaré des del roser del Parque del Retiro de Madrid, per on passejàvem juntes fa tot just tres anys i que tant li va agradar. “Gràcies, Sarita. Només vull veure coses boniques”.
