Trens Catalunya DF
El van acusar de patir al·lucinacions sensitives. De flipar-se. Però aquells “senyals” els va baixar del seu cap i els va dur als peus de tothom. L’enginyer Rafael Campalans va ser l’encarregat el 1914 de traçar els “senyals” de Catalunya: carreteres, telèfons, ferrocarrils, obres hidràuliques... Ell, ara, ens comunica, des del més enllà, que els “ulls sensibles albiren els senyals de les coses, del seu temps”. Aquesta va ser l’obra total, 360 graus, holística, de la Mancomunitat, primera pedra des de 1714, de la Catalunya estat i estat del benestar: “el demà”. Percebre el futur i fer-lo real. Campalans, mestre sanador, va sentir el txucutxú.
Van anar a tota màquina. Tuuuuut. El 1920 Catalunya tenia 1.533 quilòmetres de vies fèrries. Holanda 3.399, Suïssa 5.112 i Bèlgica 8.814. Pippp. Els experts calculaven que Catalunya havia de tenir 3.200 quilòmetres de ferrocarrils. El 1920 hi havia 2,3 milions de persones. El 2025 més de 8 milions i tenim… 1.794 quilòmetres de raïls. Txuf-txuf… De tren de vapor, de la bruixa, de tribu assilvestrada tira’m cacauets des de la finestra colonial. I hi ha “senyals”.
Piiii-piiii. Per tot el país, que no “territori”, sentireu senyals de llunyanies, que no “rodalies”. A Cunit el tren que passa és el de la piconadora de formigó d’alta velocitat que està unificant Barcelona amb tot Catalunya: el rotondisme metropolità fet de quitrà. El tren real quan passa no hi pot entrar ningú. A Blanes el mateix. Però a Santa Coloma de Queralt o Gósol no han vist mai el tren. Són quatre poblacions (com centenars) que mostren que Catalunya no són rodalies. Llocs amb províncies imposades, però que naturalment són d’altres. Els mapes no responen a la realitat. Són frontisses de patiment que expressen que Catalunya és una lasanya: de moltes capes i que ara es vol cimentar tot. Són llums vermelles. Warnings de país. Ara els “senyals” no són de demà: sinó d’esquizofrènia territorial. Sentim veus, llums… Sentim la mort.
Pipppp. A la Barcelona capgrossa i drogoaddicta Gos-irreal-Cobi 92 li ha rebentat tot. Sense una Catalunya DF no hi haurà Barcelona ni Catalunya. Necessitem un país mancomunat d’orgull i realitat confederal. Necessitem trens com el 1914 per “vertebrar el territori, reequilibrar l'espai, aturar el despoblament, que tota Catalunya sigui una dins de la seva diversitat”. Necessitem que els trens arribin al Pirineu, que no ho han fet mai, però sí els analfabets que dissenyen un país des de despatxos i compren cases per no ser-hi mai i ens expliquen com hem de viure, sentir, morir. Necessitem mirar l’ésser moribund cara a cara. Pot la Generalitat mancomunar les diputacions? Podem enlairar els ajuntaments? Hem de tornar a dibuixar-endreçar la Catalunya real! Simplificació! Som un país? O una corona monàrquica barcelonina? Ens cal una tercera corona i no d’espines, ni de ciment, ni d’analfabetisme.
El maquinista president Enric Prat de la Riba cridava el 1914: “No hem fet la Mancomunitat per tenir una diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província... Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. Rafael Campalans va ofegar-se a Torredembarra el 1933. Avui moriria esperant un tren que no passa en un país en via morta. Hem passat de voler ser un estat a ser de cos present. Però... Sentiu els “senyals”? El país no és mort i no va en tren.