Trencar el macromonopoli de les Big Tech

Aquests dies Pedro Sánchez ha presentat les prioritats de la presidència espanyola de la UE. Entre elles, naturalment, hi ha la transformació digital. La paraula digitalització la va pronunciar diverses vegades. Ara bé, és necessari un replantejament de les bases i l'enfocament de com es defineixen les polítiques per així defensar una digitalització que sigui democràtica i sobirana. De què estic parlant?

Una digitalització democràtica hauria de ser una transició digital basada en els drets humans, des del disseny i per defecte. Una digitalització sobirana hauria de ser una digitalització en la qual fins i tot l'actor més petit de l'arquitectura democràtica –és a dir, cada persona– pugui controlar, de manera desintermediada, la utilització i destinació del contingut que crea i de les dades que genera. Encara que la digitalització és ara una prioritat a l'agenda política de la UE, el procés està en marxa en les nostres societats des de fa mig segle. La pregunta, òbviament, no és si la digitalització succeirà o no, sinó si és democràtica i, per tant, beneficiosa per a la majoria o no.

La narrativa al voltant de la digitalització sovint se centra en projectes futuristes, incloent-hi per exemple la IA. D'acord, però abans d'això hi ha una capa oblidada i inevitable. La que permet la vida digital diària en totes les activitats de la societat, des dels serveis essencials fins a l'ús individual, és a dir: la creació de contingut i el seu emmagatzematge; la comunicació interpersonal en línia; la navegació i fins i tot l'accés a Internet. Aquesta capa les nostres institucions sovint la donen per descomptada, com si hagués succeït com un fenomen meteorològic. En realitat, però, necessita una anàlisi seriosa per garantir que el futur digital d'Europa no s'estigui construint sobre fonaments tòxics quant a la salvaguarda dels drets humans.

Quan la capa bàsica de la vida digital diària viola sistemàticament els drets dels seus usuaris, tot el que es faci amb ella es desenvoluparà en un marc sense garanties democràtiques. Defenso, doncs, que la responsabilitat recau en les nostres institucions. L'èxit de la digitalització no pot succeir amb la destrucció dels drets fonamentals com a dany col·lateral.

Per tal de preservar el compliment dels principis democràtics, les eines digitals que fem servir diàriament han de garantir, en primer lloc i com he dit, que les persones usuàries mantinguin el control de les dades i els continguts. Però per aconseguir això, en segon lloc, s'han de poder auditar les eines, per tal de conèixer quines accions executen. És a dir, el codi font ha de ser accessible i ha d'estar disponible per ser auditat de manera distribuïda i desintermediada per qualsevol persona.

Només les eines de programari lliure compleixen aquests requisits. El programari lliure (FLOSS), a més, té un altre avantatge fonamental: que promou l'emprenedoria, ja que està disponible per ser utilitzat tant pel sector públic com pel privat, i maximitzar el valor de la inversió pública.

En canvi, el domini d'unes poques empreses big tech en la prestació de la capa bàsica digital, fins i tot a les institucions i serveis essencials, envia un senyal molt equivocat al mercat: que la digitalització es pot produir a expenses de la petita i mitjana empresa, de la innovació i, sovint, també dels drets humans. I entre el 80 i el 92% de les dades i continguts europeus són generats i emmagatzemats amb eines big tech no europees.

El fet que les persones utilitzem programari no auditable pot ser perquè no tenim cap altra opció o perquè no podem adaptar-nos a un altre tipus de programari. Però quan una institució continua utilitzant programari no auditable i no interoperable cada dia, està violant sistemàticament els drets de la població, com ara el dret a la inviolabilitat de les comunicacions, i també el dret a emprendre.

És necessària la creació d'un codi públic europeu per als serveis essencials. Un codi auditable, fàcil d'utilitzar, interoperable i sobirà. Un codi custodiat per la UE i governat pels principis de l'economia del propòsit. Un codi obert perquè qualsevol govern o privat disposat a contribuir-hi pugui ser-ne cocreador. Un codi en programari lliure perquè cada país, institució, servei o individu pugui utilitzar-lo i adaptar-lo a les seves necessitats, i perquè qualsevol empresa tecnològica pugui oferir-lo com a servei, trencant el macromonopoli actual. Així s'habilitaria l'existència a Europa d'un ecosistema d’emprenedoria digital més divers i a diverses escales. Aquesta és la base pràctica per a una digitalització sobirana i democràtica de la UE.