Una nena de 16 anys ha mort atropellada per un tren al pas a nivell de Montcada, quan volia superar la via, encara abaixada, amb la seva germana. Escric la frase i, un cop escrita, en canvio els factors que ho contenen tot, un cop i un altre. Una nena de 16 anys que pretenia travessar el pas a nivell de Montcada, amb la barrera abaixada, ha mort atropellada per un tren. Un tren ha atropellat una nena de 16 anys quan travessava el pas a nivell, abaixat, amb la seva germana. Una nena i la seva germana...
A la foto del diari s’hi veuen agents de la policia amb una mampara d’aquestes mòbils que serveixen per amagar el desastre, quan és tan gros, als ulls dels passavolants. N’hi ha dos que arriben amb una llitera negra, i és molt estreta. Penso en la nena que ha mort i en la germana. Potser devia ser més petita. Potser la gran, més temerària, va passar primer. Penso, però només penso, que potser les dues germanes vivien a prop del pas a nivell, hi estaven familiaritzades i feien com tothom que ha de travessar cada dia una via del tren; no feien la marrada de les escales.
Una nena, tant se val com es digués, que ara potser havia acabat el treball de recerca, que compta un 15 % de la nota, que potser anava a casa a dinar, perquè els instituts encara no comencen, però en canvi havia anat a buscar la germana, que sí que havia començat. Una nena qualsevol que va mirar roba per començar l’escola, que va prendre cubates d’amagat a la festa major, que es mirava tutorials de pintaungles o vídeos d’animalons o que deia que estava enganxada a una sèrie. Una nena que discutia amb els pares, que suplicava tenir un pírcing. Una nena que va bufar espelmes, que va anar a escoltar contacontes a la biblioteca de petita, que volia enamorar-se i que adorava anar a prendre te matxa a les cafeteries de color blau cel. Una història que s’acaba aquí, perquè hi ha, encara, passos a nivell a Montcada.
