El govern d’Espanya està negociant la reducció d’hores de feina, adduint que la tecnologia ha avançat molt i hauria de permetre la disminució horària. Davant la proposta, no pocs sectors es posen les mans al cap augurant una davallada important de la productivitat. La por que la productivitat sigui encara més baixa sembla lògica si acceptem l’argument que hi subjau, que consisteix a pensar que, com més hores de feina, més productivitat.
Però les dades assenyalen altres factors que defineixen la productivitat d’un país i resulta decisiu valorar-les. Els informes de l’Eurostat assenyalen que a Espanya es treballen 300 hores anuals més que a Alemanya o Àustria i gairebé 200 més que a Dinamarca o els Països Baixos. Això hauria de situar-la al capdavant de la productivitat europea i, tanmateix, les dades indiquen el contrari, perquè ocupa els darrers llocs del rànquing, juntament amb Grècia i Portugal. La màxima “més hores de treball = més productivitat”, per tant, no es compleix.
El que hi ha al darrere de la baixa productivitat té més a veure amb ineficiències organitzatives que no pas amb les hores totals treballades. Les dades disponibles indiquen que, amb els horaris actuals, només s’aprofita el 61% del temps de feina. Quasi un 40% d’ineficiència per mala gestió sembla prou important per analitzar-lo. El principal factor sol ser l’escassa planificació als llocs de treball, perquè per davant passen totes les urgències, tant les que realment ho són com les que acaben en un calaix durant mesos, però que han interromput la feina del dia. Una organització horària ineficient, sumada a l’excés de reunions poc operatives -el fenomen de la reunionitis-, n’és un altre. La qualificació insuficient de les persones treballadores, sumada als problemes amb les TIC, forma un altre paquet. I la manca de motivació de les persones treballadores per lideratges ineficaces i per comunicacions inadequades formen el quadre altament precari de la productivitat.
En el fons hi ha una manca de metodologies basades en l’evidència científica i habilitats directives per aconseguir el màxim desenvolupament. Les persones que assessorem organitzacions sabem quant desconeixement i quanta confusió hi ha al voltant dels lideratges necessaris per planificar, organitzar, formar, motivar i comunicar adequadament. En aquestes condicions, reduir la jornada mitja hora al dia no és el problema: la qüestió és com recuperar per al treball el 40% del temps que ara mateix es perd.
Una investigació del Journal of Work and Organizational Psychology va mostrar que el rendiment laboral no només es relaciona amb actituds personals, sinó també amb la percepció que el personal treballador té sobre el lideratge, amb la confiança que li genera l’equip de treball i l’organització, amb el fet de sentir-se valorat. Queda clar que el treball ocupa bona part de la nostra vida i influeix substancialment en el nostre benestar o malestar. Comprendre els factors que intervenen en la satisfacció i el rendiment laboral sempre és útil per a l’organització i incrementarà la productivitat.
El socialisme utòpic de Robert Owen va ser l’inspirador de les reivindicacions de principis del segle XX del moviment obrer per reclamar “les tres 8” per organitzar la vida: 8 hores per treballar, 8 per descansar i 8 per a l’oci. Un segle després sembla un bon moment per replantejar els horaris, però cal abordar-ho de manera complexa i assegurar-se que no baixi la productivitat sinó que augmenti, i que totes les persones se'n puguin beneficiar.
En la definició dels horaris de fa un segle no es va tenir en compte la necessitat de cura de les persones, les tasques domèstiques i les múltiples obligacions de la vida familiar, fonamentalment perquè requeien en les dones i no tenien valor per al món. No és que les dones no formessin part del moviment obrer, hi eren braç a braç amb els seus companys, però les seves reivindicacions van quedar relegades a un lloc secundari i sovint oblidat. Una reducció de jornada com la que es proposa pot permetre més equilibri amb les necessitats vitals.
No hi ha civilització que es pugui assentar en un estat del benestar sense drets. A mesura que les societats evolucionen, els drets s’amplien i n’apareixen de nous que responen a les necessitats socials. En aquesta nova generació de drets trobem el dret del temps. Els antics déus del temps immutable, Cronos i Kairós, han trobat així el seu lloc en la societat del segle XXI.
