La nova llei de l’avortament que ha arribat al consell de ministres conté avenços indubtables, sobretot pel que fa a l’exercici d’aquest dret. A més, inclou una altra sèrie d’elements que no tenen a veure amb l’avortament, com facilitar la baixa per a regles doloroses. Sembla un avenç, no? Però davant d’una nova llei cal preguntar-se com afectarà les més precàries. Perquè sovint, quan se celebra una victòria de les dones ens oblidem de les que ho tenen més difícil. Moltes vegades queden excloses del que se’ns ven com a grans avenços del feminisme.
Quines treballadores es podran acollir efectivament a aquest nou dret? En un segment de treballs estables amb drets laborals assentats, la norma pot ser efectiva, però per a la gran majoria de les treballadores de sectors feminitzats i precaris aquesta discussió no té cap sentit. Per a les empleades domèstiques, les jornaleres del camp, les kellys i altres sectors precaritzats, agafar-se aquest tipus de baixes simplement pot implicar perdre la feina. Moltes treballadores precàries no és que no tinguin la regla, és que han de fer com que no la tenen, els faci mal o no. Igual que amb altres dolors i patologies, moltes desencadenades pels mateixos ritmes de feina, brutals, desplegats en jornades infinites. La pressió sota la qual es treballa és altíssima perquè, malgrat la reforma laboral, l’acomiadament continua sent molt barat -o ni tan sols s’ha de justificar, com en el cas de les treballadores domèstiques-, per no parlar de les que treballen a través d’empreses multiserveis: no és que les acomiadin o no les renovin, és tan senzill com que no els tornen a trucar.
Així, des del punt de vista d’un feminisme que tingui en compte la classe, la prioritat haurien de ser les demandes d’aquestes treballadores dels sectors més explotats -diversos dels quals, relacionats amb el sector de cures-. Pel que fa a la salut, les treballadores del servei d’ajuda a domicili i de residències, les kellys o les envasadores de productes agrícoles, entre d’altres, estan demanant el reconeixement de diverses malalties professionals. Diuen que avui dia han de barallar-se per les baixes i sentir els comentaris dels metges que diuen que les seves malalties no són provocades per la feina, sinó que són “malalties típiques de les dones”. De fet, aquí hi ha un clar biaix de gènere, perquè les feines dels miners o dels pescadors sí que tenen el reconeixement de ser “treballs penosos”, per la qual cosa es poden jubilar anticipadament, per exemple. Altres feines feminitzades, moltes del sector de cures, com el SAD o les cuidadores de residències, a més de sous baixos i condicions molt penoses que deixen les dones fetes pols, no tenen ni aquest reconeixement ni jubilacions anticipades. Poden donar-se casos xocants en què la treballadora sigui més gran que la persona a qui cuida.
“S’ha acabat anar a treballar amb dolor, s’ha acabat empastillar-se abans d’arribar a la feina”, deia la ministra Montero referint-se a la regla. Però la realitat de la majoria d’aquestes treballadores precàries és que depenen dels calmants per afrontar els dolors que pateixen. També prenen psicofàrmacs per aguantar les pressions i el malestar que els provoca treballar. Moltes ja hi són addictes. Les envasadores de productes agrícoles fan jornades de nou hores sis dies a la setmana per conveni, sovint més. Ana Ruiz Tejada, sindicalista d’aquest sector, explica que té companyes que són acomiadades l’endemà d’una operació, o el cas d’una altra que fa servir morfina per poder treballar. Gairebé el 70% de les cambreres de pis acaben amb malalties cròniques, moltes treballen drogades perquè no poden agafar baixes. De fet, com explica l’investigador Ernest Cañada, l’impacte en la salut s’està convertint en el principal indicador dels alts nivells de desigualtat social i de precarització laboral que vivim. I, evidentment, no és un problema només de les dones.
Però si es vol fer una política feminista igualitària respecte a la salut, primer s’hauria de posar l’accent en aquells col·lectius que pateixen més explotació laboral, els problemes dels quals són força més greus que un mal de regla, per fort que sigui. És cert que el problema és més complicat perquè no se soluciona amb el reconeixement de les malalties professionals, encara que seria un primer pas. La qüestió de fons és el de les càrregues de treball i com estan regulades. I, sobretot, per què les treballadores estan obligades a suportar aquestes condicions infernals.
