El trauma

L’escena, durant les últimes setmanes de la pandèmia, em va semblar simptomàtica: un grup de vianants s’aturava davant d'un semàfor en vermell al carrer Aragó, pel qual no passava ni un sol cotxe a quilòmetres i quilòmetres a esquerra i a dreta. La paràlisi física era també anímica, mental, espiritual: simplement aquella gent no gosava desobeir una norma, fins i tot si fer-ho no comportava cap risc per a ningú. Simplement, quan és vermell, és vermell i punt. Jo no havia vist mai res així a Barcelona. Crec que el que vam viure els anys anteriors hi té, si som honestos, alguna cosa a veure. Em refereixo, per ser més directe, a una repressió general (superior per als independentistes, però general en termes democràtics) que desembocava en la idea que la llei s’ha d’obeir peti qui peti i punt. Manifestar-se, organitzar-se, les escletxes per a l’expressió individual o col·lectiva, fins i tot l’alegria o la transgressió, tot això quedava sotmès a la primacia de “la llei”. Un innegable estat d’excepció molt superior, i previ, a l’estat d’excepció que vam viure durant la pandèmia. Un abús d’autoritat inèdit dins d’Europa, escandalós, gravíssim. I tot això, evidentment, té seqüeles.    

Escric això més enllà de la lluita partidista o de les opcions polítiques de cadascú. Crec que el fet és incontrovertible: la societat catalana arrossega un trauma des del 2017. Si algú es pregunta què ens passa, que no aixequem el cap ni l’ànim, si tot ens sembla malament, si no ens poden animar ni amb Jocs Olímpics d'Hivern, ni amb Copes Amèriques, ni amb terceres pistes, ni amb la promesa de pau i bons aliments, és perquè el maltractament el van rebre tots i cadascun dels catalans. Òbviament els independentistes, amb sentències injustes i amb persecució sistemàtica, però també tots els que van veure disminuir sistemàticament la inversió estatal al nostre país, o van veure suspesa l’autonomia i aplicat el 155 (sota els efectes del qual avui governa Salvador Illa), o van observar que les llibertats i els drets suposadament garantits a la Constitució del 78 feien figa, igual que l’autogovern català: encara ara, per a independentistes i per a no independentistes, ens regeix un Estatut que no hem votat. Tot plegat, sí, té seqüeles.

Hi ha intents d’ignorar-ho, d’obviar-ho, fins i tot de girar full, o de beure per oblidar-ho, però qualsevol observador sabria reconèixer els símptomes de bloqueig (polític, econòmic, social) que impedeixen que l’anhelada “normalitat” s’imposi. Si pretenen fer veure que una entrevista del president amb el rei, o amb Jordi Pujol, o la instal·lació d’una bandera al despatx on no havia estat mai són senyals de normalitat, són lliures de pensar-ho, però només agreujaran l’error. Que el temps passi, en efecte, fa la seva feina: quan no es troba solució, no és del tot mala idea deixar que el temps passi i escampi la boira. El problema és que, un cop escampada, la malaltia ha crescut. No els símptomes, no el dolor, però sí la malaltia. Això és el que passa quan es recepta ibuprofèn, o antiinflamatori, a un problema que està incrustat en l’organisme: l’ànim se’n ressent. ¿S’estranyen que la gent no compri cap dels festivals que se’ls proposen (sobretot quan, en el cas de la Copa Amèrica, no es donen explicacions sobre la immensa inversió sense retorn realitzada)? ¿S’estranyen que no ens sembli bé res, que fins i tot el més brillant i el més eficaç dels diputats o dels presidents no tingui manera de rebre la credibilitat dels ciutadans faci el que faci? No, no és un cas comparable al d’Escòcia o al del Quebec: allà només van perdre els independentistes. A Catalunya hi hem perdut tots, en llibertats i en drets. El més preocupant és que ara, fins i tot amb la boira escampada, el tema tampoc no s’abordi.

“Concert solidari”. “Federalisme”. “Concòrdia”. “Tarradellas”. “Ordre”. Em sembla que no són ni tan sols bons començaments, perquè cap d’ells reconeix res del que va succeir el 2017. Si no es reconeix la qüestió, que no és de gestió administrativa (repeteixo: no és de gestió administrativa), la depressió de cavall continuarà, i no només serà una depressió independentista. Serà, de nou i com va succeir amb l’Estatut, una decepció general. Una altra cosa és que, com és esperable, l’independentisme sàpiga aleshores recollir-ne els efectes en forma de proposta actualitzada. Una proposta que vinculi, de nou, una gran majoria de catalans pensin com pensin. No podrà ser la mateixa del 2017. Però com a mínim no pretendrà ignorar-la.