“És impossible assimilar tot això”. Aquestes paraules d’una dona valenciana que era entrevistada enmig del fang i la devastació que havia deixat la DANA al País Valencià reflecteixen l’impacte traumàtic que deixa un desastre natural.
La desorganització, el caos, el no comprendre i no poder assimilar, ni ordenar, ni digerir... provoquen que els mecanismes psicològics més bàsics de l’ésser humà, com són la seguretat i el control, es vegin totalment sobrepassats i esquerdats pel tsunami emocional que comporta la tragèdia que viuen a València.
Els primers dies podíem veure moltes persones en estat de xoc, incrèdules, incapaces de processar tot allò que vivien. Algunes dissociades (vivint allò amb una gran distància emocional, com si estiguessin veient una pel·lícula), d'altres reaccionant com autòmats (netejant amb el pilot automàtic els carrers, desconnectades del dolor emocional) i moltes altres amb una ansietat desbordant (una de les respostes més comunes).
Una gran varietat d’emocions que responen a la incertesa i a la vulnerabilitat absoluta sobre la pròpia vida i la de qui ens estimem, a la pèrdua de tot el que ha construït la nostra existència: “Veus com es perd tota la teva vida riuada avall” (així ho relatava una de les persones afectades).
Però enmig d’aquell dolor provocat pel desastre natural es va generar un altre impacte traumàtic, aquest absolutament innecessari i evitable, que en algunes persones ha deixat encara més empremta, fent la ferida més profunda: la gestió de l’emergència. Perquè la desastrosa gestió institucional valenciana, amb la descoordinació, la lentitud i la ineficàcia, va generar que les persones afectades se sentissin soles, oblidades, menystingudes i ignorades. I això ha agreujat clarament l’impacte traumàtic en una bona part de la població.
Moltes apel·len a un sentiment de deshumanització, perquè davant d'aquella devastació extrema la gent esperava que passessin les riuades per poder-se alçar i recompondre la vida, però les riuades van passar i les hores i els dies també i la imatge apocalíptica i de desemparament segueix tatuada als carrers i a les vides de la ciutadania.
La postemergència és tan important en la recuperació! Perquè una mala gestió d’aquesta emergència provoca que la comunitat senti com la impotència, la frustració i la desesperança s’apoderen de tots els racons. El sentiment de desbordament i abandó ofega, la desinformació et confon i et porta a un pou on cada cop hi ha més angoixa i estrès perquè sents que el teu dolor no és tingut en compte. I tot plegat es tracta d'un fet tan essencial com és la dignitat com a ésser humà i com a col·lectivitat, perquè arribes a sentir que no es dona valor al teu dolor. I si el suport recupera, l’abandonament i la incompetència retraumatitzen. Tot això trenca la confiança en les institucions i pot generar sentiments d’estafa i traïció mentre bregues amb el dol pels que han perdut la vida, pels desapareguts o per les comunitats que s’han vist arrasades, i topa frontalment amb els mecanismes de resiliència. L’enuig no et dona pau per cuidar-te ni cuidar la resta. Sentiments de soledat, d’aïllament comunitari... s’han vist guarits per la gran tasca del voluntariat d’arreu, que sobretot han teixit xarxa, suport i vida. I d’això també va la reparació, de reconstruir humanitat enmig del no-res.
Les conseqüències psicològiques poden ser devastadores, i per això calen respostes humanes, eficients i ràpides. Allargar les situacions de crisi afebleix la salut mental i aprofundeix en el trauma col·lectiu. Només des del ser-hi ara i fins que calgui, des del no oblidar, des d’empènyer per restablir la quotidianitat i dignificar de nou les vides de totes les persones i comunitats que s’han vist afectades per la DANA, només des d’aquí es podran activar els mecanismes resilients que permetran que la vida torni a emergir després de la catàstrofe.
