El trauma disset mesos després

El 30 minuts de diumenge es fixava en com ha continuat la vida dels veïns de la Canonja i el barri de Bonavista de Tarragona després del greu accident que va patir la petroquímica el gener del 2020. Conviure amb el risc començava amb una escena commovedora que explicava molt bé l’impacte d’aquella explosió i les seves seqüeles. El reportatge accedia a l’escola de la Canonja i la mestra Maite Vives parlava amb els seus alumnes sobre el que recordaven d’aquell dia: “Em vaig sentir molt preocupat perquè molts familiars meus treballaven a la fàbrica”, “Una dona ens va dir que era la fàbrica del meu pare i ens pensàvem que el meu pare s’havia mort”, “Ens van dir que la fàbrica havia explotat i el meu pare estava treballant allà”, “Quan sona un soroll a la fàbrica em penso que explotarà una altra vegada”. La professora els feia fer un dibuix del record d’aquell dia i molts plasmaven la violència de l’explosió i les pors que han quedat dins seu des d’aleshores. Era una manera molt senzilla però efectiva de plasmar fins on poden arribar els traumes d’una comunitat. De fet, tot el reportatge mostrava d’una manera molt natural la impossibilitat de separar les qüestions purament industrials de la vida personal, subratllant la idea que parlar de la fàbrica és parlar de la gent del poble. Moltes de les imatges del reportatge ensenyaven escenes de la vida quotidiana i, al fons, a l’horitzó, la petroquímica omnipresent: al camp de futbol, estenent la roba, a l’escola, als camps de conreu. Les conseqüències mediambientals d’una petroquímica es poden abordar des d’arguments molt tècnics, que també hi estaven representats, però sobretot la història agafa una dimensió molt més humana fent explícita aquesta simbiosi entre la fàbrica i la vida. El reportatge expressava aquesta convivència amb el risc que anunciava el títol i també la dualitat de percepcions: una infraestructura gegantina que es tem però que també es necessita. Era impactant el testimoni del bomber Bartolomé Mellado, que el dia de l’accident era al mateix reactor que va explotar i que explicava com va afrontar les tasques d’emergència: “Aquell dia vaig tenir la sensació que em moria unes deu vegades”. La imatge de l’interior del pis que va rebre l’impacte de la peça de la fàbrica que va matar un veí feia evident com el perill és capaç de filtrar-se fins a dins de les llars en el moment més insospitat: “Era més fàcil que em toqués la loteria que no que m’entrés un projectil que venia des de dos quilòmetres i mig i em destrossés la vivenda”.

Però el 30 minuts més que fer el retrat d’un lloc també tenia una funció de denúncia: disset mesos després falta l’informe de les causes, les reivindicacions dels treballadors no han sigut ateses, no s’ha implementat una alternativa a les sirenes d’emergència i ningú aclareix ni vol assumir els riscos per a la salut i el medi ambient de la fàbrica. Conviure amb el risc no serà, malauradament, el darrer 30 minuts que s’haurà de fer de la petroquímica perquè acumula massa qüestions pendents.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió