Un trastorn estrany

Els articles mediocres normalment comencen amb una cita. Aquí teniu la que ve al cas: "La sensibilitat humana per les coses petites i la insensibilitat per les grans coses són símptomes d'un trastorn estrany". Aquesta idea la formula Blaise Pascal a Pensaments. El "trastorn estrany" de la humanitat no ha sigut mai, em sembla, tan flagrant com en la nostra època. Som conscients del nostre trastorn, però amb prou feines ens importa, perquè estem ocupats amb les coses petites. Fet que demostra que Pascal tenia raó.

Utilitzaré un llibre com a excusa per perorar sobre la qüestió. El meu propòsit (confio que les autoritats d'aquest diari no hi posaran objeccions) consisteix en fer el mateix, amb altres llibres i altres assumptes, les pròximes setmanes. Aquesta vegada l'excusa es titula Tasmània, i l'autor és Paolo Giordano, un doctor en física de 40 anys que escriu sobre temes científics, especialment sobre l'escalfament del planeta, al Corriere della Sera. Fa uns anys va obtenir un èxit notable amb la seva primera novel·la, La solitud dels nombres primers.

Això no és una recensió ni una crítica. Hi insisteixo, només és una excusa. Em limito a dir que el llibre no m'ha agradat, però m'ha interessat. Els resumeixo l'argument sense rebentar res. Un físic que escriu al Corriere i que sembla el mateix Paolo Giordano té problemes conjugals i està passant el que en diuen "la crisi dels 40". Hi ha persones que intenten sortir d'aquests tràngols comprant-se una moto, fent-se un tatuatge o explorant els entrebancs de la promiscuïtat. No és el cas de Giordano.

Giordano busca una solució una mica més complexa i s'endinsa en els grans problemes actuals de la humanitat, des de l'escalfament global fins al risc d'holocaust nuclear, passant pels linxaments virtuals, el terrorisme, les guerres i la redefinició del paper de les dones en una estructura social aclaparadorament masculina. Fins i tot el celibat dels capellans li interessa. No paro de pensar en quina comèdia tan meravellosa podria haver confeccionat Woody Allen amb aquests elements. La novel·la de Paolo Giordano, per descomptat, no té res de comèdia.

La peripècia del personatge Giordano s'ajusta a l'esprit du temps com un àrbitre a un equip gran: de manera pretesament natural. Compte: parlem de l'esprit du temps segons la interpretació d'un d'aquests europeus angoixats per les catàstrofes climàtiques que, no obstant, es passen la vida emetent carboni a l'atmosfera amb llargs viatges aeris a luxosos hotels exòtics. Llocs on viuen experiències tan profundes com un intercanvi de parelles amb uns holandesos, amb moment homoeròtic inclòs.

El protagonista de la novel·la prepara un llibre sobre les bombes atòmiques llançades pels Estats Units sobre Hiroshima i Nagasaki. A través dels últims supervivents intenta descriure l'horror nuclear i ho fa força bé. En aquests passatges, el lector es pregunta què se'n va fer, de l'horror nuclear. Després de les explosions del 1945, els científics més importants de l'època, des d'Albert Einstein fins al pare de la bomba, Robert Oppenheimer, van fer dramàtiques crides a la supressió d'aquestes armes. El gran savi de l'època, Bertrand Russell, es va fer un fart d'exigir un "govern mundial" (això sí que seria un autèntic "govern Frankenstein") amb un "exèrcit mundial" dirigit per bones persones: és entendridor llegir ara els seus textos per la ingenuïtat que traspuen.

Durant la Guerra Freda, gran part del món va viure angoixat per la possibilitat d'una apocalipsi atòmica. Avui, amb quasi 15.000 artefactes nuclears repartits pel món i en mans de règims tan sensats com el rus, el nord-coreà, el pakistanès o això que ha muntat Benjamin Netanyahu a Israel, ens és bastant igual. Quant de temps dedica vostè cada dia a pensar en el risc atòmic? Doncs això. Em permeto recordar que amb un centenar de míssils nuclears n'hi hauria prou per destruir la civilització.

Passa el mateix amb el clima. Ni fem ni farem res per frenar l'escalfament encara que separem heroicament el vidre del plàstic. En el fons no ens importa. La humanitat no havia consumit mai tant petroli com aquest any. I què? Ens passa com amb la guerra d'Ucraïna: posem la bandereta groga i blava per tot arreu i procurem oblidar que la Unió Europea, ara, el setembre del 2023, és el primer comprador de gas rus, per damunt de la Xina.

Repassin el diari d'avui i comprovaran si ens preocupem per les coses petites. El que deia: Pascal tenia raó.