Trasplantaments, porcs i bioètica

Fa pocs dies ens arribava la notícia que s’havia portat a terme un xenotrasplantament cardíac amb un òrgan procedent d’un porc genèticament modificat. Hi ha titulars que cal llegir-los amb calma i uns quants cops per poder entendre què ens estan dient. El Sr. Bennett, un home de 57 anys amb una malaltia cardíaca terminal, que no era candidat a rebre un cor humà, va acceptar de forma experimental i per ús compassiu, rebre un òrgan procedent de porc.

Xenotrasplantament conté el prefix xeno-, que vol dir estranger, i fa referència als trasplantaments duts a terme entre espècies. Fa unes dècades, s’havia intentat amb micos, amb l’enorme problema del rebuig per la reacció immunitària que provoca en la persona que el rep. Per poder evitar aquest rebuig s’han intentat dues vies: immunosuprimir el pacient i modificar genèticament els animals. La modificació genètica, primer amb retrovirus i actualment amb eines d’edició genètica com CRISPR, es duu a terme, en aquest cas, en embrions de porc, i s’encamina a inactivar alguns dels gens, uns 10, que poden provocar el rebuig en humans. Es crea, doncs, una línia de porcs genèticament modificats per ser “més compatibles”.

La recerca difícilment és avui en dia una troballa casual o espontània, sinó que darrere de fets que semblen quasi miraculosos hi ha dècades de treball, moltes hores d’investigacions, fracassos i la combinació de diverses disciplines, en aquest cas medicina, cirurgia, genètica, biologia i biotecnologia. Però és important que tot progrés científic estigui acompanyat d’una reflexió ètica.

És bo recordar que el primer trasplantament de cor va comportar un greu conflicte ètic: el 1967, a Ciutat del Cap, el cirurgià sud-africà Christiaan Barnard va ser pioner en trasplantament cardíac. El pacient era un home de 53 anys que va morir 18 dies després per una pneumònia.

Per aconseguir aquesta fita, Barnard va introduir una novetat amb força connotacions morals: va emprar un cor procedent d’una donant en “mort cerebral”, una jove de 25 anys que havia sofert un accident de trànsit i, per la situació irreversible en què estava, s’havia decidit apagar els aparells que li donaven suport vital. Es va esperar l’aturada cardíaca, certificar la mort i procedir a la immediata extracció del cor.

El debat associat a aquest procediment era ampli. El 1966 l’Acadèmia Nacional de Medicina de França ja havia fet un informe favorable, i el més conegut va arribar un any després, el 1968, quan el Comitè Ad Hoc per a la Mort Cerebral de la Facultat de Medicina de Harvard va especificar les condicions per certificar una mort cerebral. Aquest va obtenir un gran suport a nivell internacional i va ser clau per a l’èxit del programa de trasplantaments.

Els xenotrasplantaments plantegen altres tipus de conflicte ètic, i un dels principals és el relacionat amb un concepte clau que pot passar desapercebut: l’autorització d’ús compassiu.

S’entén per ús compassiu la utilització, en pacients aïllats, de fàrmacs o procediments que estan encara en investigació i sense una aprovació definitiva. El terme compassiu no ajuda gaire, perquè pot portar a confusió i induir a pensar que es refereix a un millor tractament, i no a un de no reglat. Prové de la traducció anglesa de “compassionate exemption ”.

Tres paraules per a la reflexió ètica en aquests contextos d’ús compassiu: informació, excepcionalitat i provisionalitat. La primera: cal que la persona estigui exquisidament informada abans de rebre el tractament i entengui clarament que és un procediment no aprovat i que representa grans riscos. La segona: és un procés excepcional, i ha d’estar clarament justificada la seva aplicació. En aquest cas, el pacient tenia una malaltia cardíaca terminal provocada per una arrítmia, es mantenia provisionalment amb vida amb un sistema d’oxigenació de membrana extracorpòria (ECMO), i no tenia les condicions d’accés al llistat habitual de trasplantament humà o cor artificial. És també important explicar bé aquesta excepcionalitat, per evitar crear falses expectatives en altres pacients. I tercera: és un procés provisional i cal més recerca per poder confirmar el seu ús mitjançant els procediments establerts de regulació.

Queden altres aspectes ètics, per exemple sobre l’ús d’animals per a trasplantaments. Evidentment, tota recerca amb animals ha de complir uns criteris per al seu benestar, però més enllà d’aquest fet, molts grups de drets dels animals s’hi oposen.

Ciència i bioètica han d’anar de bracet, diríem, per assolir una “recerca reflexiva” que aporti no sols progrés científic sinó també progrés humà.