Novament les eleccions han posat sobre la taula les qüestions ferroviàries a Catalunya. El president Aragonès ha reclamat el “traspàs integral de Rodalies”. Llegit al programa electoral es concreta així: “[...] Traspassar els recursos econòmics pertinents i transferir la titularitat de la infraestructura ferroviària, així com el material mòbil, el personal i les estacions en condicions d’ús a la Generalitat [...]” Tres temes d’una tacada: recursos, titularitat i ús.
D’acord, però, de tots, el central és la titularitat. Per dir-ho pla i clar: la titularitat vol dir preguntar-se de qui són les vies i les estacions. A Àustria, a Dinamarca o en qualsevol dels països de la Unió Europea, les infraestructures ferroviàries són part del patrimoni de l’estat. A Espanya també. Les vies de Ferrocarrils de la Generalitat són de titularitat de la Generalitat de Catalunya en la mesura que la Generalitat és estat. La qüestió és: per què l’estat central ha de ser el propietari de la infraestructura de Rodalies? La resposta immediata és que les vies per on corren els trens de Rodalies funcionen per a altres serveis, com la mitjana distància o mercaderies. La infraestructura de Rodalies no es pot dissociar de la resta de la infraestructura ferroviària. Però, aleshores, la qüestió és: per què el titular de les vies ha de ser l’estat central?
En virtut de la titularitat de les vies es garanteix la fiabilitat (que no caiguin les catenàries), es regula el servei (fins i tot la concurrència dels operadors que mouen els trens) i es planifica el futur. I és aquesta qüestió, la potestat de planificació del futur del territori, el que em sembla decisiu des del punt de vista de la política territorial, perquè es tradueix en capital fix. Qui té el dret a decidir com ha de millorar el mapa de la xarxa de les infraestructures a Catalunya? He dit dret, és a dir, es tracta d’un assumpte de fur. L'única resposta raonable és la més ambiciosa: cal reclamar la transferència de la titularitat de tota la xarxa ferroviària a Catalunya a la Generalitat. Si la Generalitat és estat, ha de ser capaç d’actuar segons l’interès general, i aquest interès no ha de ser contradictori amb el de l’estat central seguint el famós principi que “lo que es bueno para Cataluña lo es para toda España”.
Tinguem-ho clar. La Generalitat de Catalunya, avui, no és la titular del gruix del sistema ferroviari de Catalunya. És titular, sí, de metro i de ferrocarrils suburbans i segments aïllats del sistema. Però per a la immensa majoria dels moviments de les persones i les mercaderies, la política de mobilitat es fa des del ministeri, perquè la titularitat i quasi totes les competències que se’n deriven són seves. Catalunya, doncs, no governa la política territorial del seu territori amb la plenitud indispensable.
¿Això que es defensa per al “carril de ferro” es podria dir també de la xarxa viària? Sí, però avui i des de fa dècades la tragèdia per a la vida i el progrés dels ciutadans de Catalunya es concentra en una xarxa, la ferroviària, que per raons polítiques el govern central ha desatès pensant només en la construcció del Gran Madrid com a raó d’estat.
Què proposa el Gobierno de España, el titular de les infraestructures ferroviàries, en el seu document Agenda para el reencuentro que fa uns anys va deixar a la taula del president català? “Partidas presupuestarias” i, com que són magnànims i negociar vol dir afluixar una miqueta, “què tal si s’hi inclou la doble via fins a Vic”? Donar peixet. La pregunta que em faig és: tenim clar quin és el plantejament a fer sobre aquesta qüestió? Vaig al dilema que tots els catalans hem hagut de resoldre en un moment o altre negociant a Madrid: fuero o huevo? Ens embarbussarem amb les coses o anirem al principi? ¿Masovers dels trens de Rodalies o amos de la nostra xarxa ferroviària?
La Generalitat ha de tenir les mateixes competències que l’estat central sense cap tutela. Catalunya ha d’assumir la titularitat i totes les competències de manera que Adif desaparegui del nostre país i es transfereixin tots els seus béns i actius. Igual que passaria si l’escenari fos el d’implementar la plena autonomia política de Catalunya. Una qüestió de fur.
Tot el que defenso per als camins de ferro, la societat catalana ja ho va demanar en relació amb Aena pel que fa als aeroports. ¿Mantenir una posició de fur és difícil? Impossible? Fa més de 25 anys els Mossos d’Esquadra eren una policia decorativa a Catalunya i avui formen part del nostre paisatge quotidià. En altres paraules: per què la política d’ordre públic sí i la política territorial menys?
