El trasllat de seus i l’impacte econòmic de la independència

L’aposta per la independència de bona part dels catalans té moltes causes, i la dignitat i el desig d’ésser són probablement els factors més importants. Però no podem oblidar els aspectes econòmics. Ara mateix cal tenir present que l’estat espanyol està prenent mesures contra Catalunya que generen costos no desitjats, com l’extrema violència de la policia espanyola, que no és bona ni per a la inversió estrangera ni per al turisme. Tot el món ho ha vist i no s’oblidarà en molt de temps. Tampoc són una bona notícia les pressions a les empreses perquè traslladin seus fora de Catalunya: el trasllat de seus té un impacte més psicològic que real, ja que els serveis centrals, les persones i les instal·lacions no es mouen. En la majoria dels casos, com el dels bancs, per exemple, també intenten frenar els boicots de clients de la resta d’Espanya. En tot cas, l’impacte del canvi de seu en la recaptació impositiva és gairebé nul. Els clients no notaran cap diferència.

Un altre tema és que hi ha casos en què les empreses que traslladen seus prioritzen el curtterminisme dels seus accionistes i mostren dèficits de responsabilitat social corporativa en relació amb la comunitat. En la majoria dels casos, el canvi de seu no té cap avantatge. Ho acaba de dir, per exemple, el president de la Cambra de Comerç Francesa a Barcelona, Philippe Saman, que ha explicat en una entrevista a France Info que el missatge que ell transmet a les empreses que representa és que no hi ha “cap motiu per moure la seu fora de Catalunya”. Saman deixa clar que si la llei canvia, els empresaris faran com sempre: s’adaptaran.

Vista la determinació en la voluntat de perjudicar l’economia catalana, no és descartable un efecte bola de neu, ja que el diner és poruc. En qualsevol cas, la majoria de les seus que marxen ja tornaran i en vindran moltes més, com demostren els casos de països que han aconseguit la independència. Sigui com sigui, les actuacions contra l’economia catalana són una gran irresponsabilitat, ja que a l’Estat no li importa perjudicar-se a si mateix per tal perjudicar l’economia catalana. La violència policial restarà turisme i inversió a Catalunya, però també a la resta d’Espanya. Com deia l’historiador italià Carlo M. Cipolla en el seu tractat sobre les lleis de l’estupidesa humana, els intel·ligents són els que aconsegueixen guanyar ells i que guanyin els altres. En canvi, els estúpids són els que segueixen la tàctica de “tu perds i jo també perdo”.

En relació amb tot això, cal recordar els motius econòmics que justifiquen el desig d’independència: tenim un Estat en contra i això no és nou. Un exemple: a finals dels anys vuitanta Disney volia posar el seu parc europeu a Salou, però el govern de Felipe González hi posava traves, ja que apostava per Almeria. Al final, els americans, fastiguejats, van apostar per París. El govern espanyol va preferir perdre aquesta important inversió abans que anés a Catalunya.

I tenim, esclar, un dèficit fiscal de 15.000-16.000 milions d’euros, dèficit d’infraestructures, etc. Des que va anar prenent cos el desig d’independència, s’han fet centenars d’estudis sobre el seu impacte econòmic a mitjà i llarg termini. Amb comptadíssimes excepcions, els estudis (Col·legi d’Economistes, Cambra de Comerç de Barcelona, els economistes més influents, premis Nobel...) afirmen que la independència de Catalunya no només és viable, sinó que a més permetria generar més benestar.

Perquè, contra el discurs de la por, Catalunya seguiria utilitzant l’euro (és una decisió de cada estat i ningú ho pot impedir) i no sortiria a efectes reals de la Unió Europea, ja que a ningú li interessa el contrari. Els catalans ens sentim europeus. Catalunya hi fa una aportació neta de 1.699 milions d’euros a l’any (no oblidem que l’aportació espanyola, en canvi, és negativa) i té milers d’empreses europees i espanyoles amb seus i instal·lacions a Catalunya. A ningú li interessa posar duanes. En qualsevol cas, hi ha alternatives com els acords bilaterals amb la UE o l’EFTA que permetrien que, a efectes pràctics, Catalunya mantingués una relació molt semblant a la que manté actualment amb la UE (mentre es tramiten els aspectes formals de la seva entrada), i això Espanya no ho pot impedir.

Què més passaria? Doncs que els comptes de la Generalitat passarien del dèficit actual a un superàvit per sobre dels 12.000 milions d’euros a l’any. Es podrien revertir totes les retallades i millorar la despesa social i les inversions en infraestructures. El ràting passaria a ser de porqueria a A+, molt millor que el de l’estat espanyol, com demostren els estudis d’Elíes i Mateu. Els mercats financers estaran ben oberts quan hi hagi superàvit fiscal. El PIB augmentaria amb força i l’atur baixaria als nivells dels millors països europeus. I milloraria el benestar de la ciutadania amb la implantació del que el Parlament ja ha aprovat: renda garantida, salari mínim de 1.000 euros i altres lleis suspeses pel Tribunal Constitucional (pobresa energètica, impost als dipòsits bancaris, impost als actius improductius...).

En resum, els costos a curt termini es compensaran a bastament amb els beneficis a mitjà i llarg termini. Ara és clau la dignitat que va demostrar la gent l’1 d’octubre quan ningú, dels milions de persones que hi havia, va marxar dels centres de votació tot i els cops de porra. La determinació i el desig d’un futur millor seran molt útils per no desanimar-nos amb els costos econòmics a curt termini que poden provocar les accions contra l’economia catalana.