Trapero i la postficció
Com a les pel·lícules, l’actor més inesperat ha estat, fins ara, el que ha canviat més radicalment l’escenari del judici. La declaració del major Trapero ha fet i farà soroll. No tenia obligació de comparèixer com a testimoni perquè està processat per l’Audiència Nacional. Però va demostrar que tenia ganes d’explicar-se i que només sortiria content si podia dir tot el que tenia pensat.
Processalment, Trapero ha fet dues coses principals: deixar clara la lleialtat constitucional dels Mossos i desmuntar l’intent de construcció d’un relat de violència i tumult a partir de l’actuació per omissió dels Mossos d’Esquadra. Però el que m’interessa són les conseqüències polítiques de la seva declaració, perquè acaba amb un mite que molta gent encara es vol creure: que es podia fer efectiva la República. Si ni tan sols es podia comptar amb la policia catalana, preparada per detenir Puigdemont i el Govern quan l’hi ordenessin, quin sentit tenia vendre aquesta fantasia? ¿I com es podia arribar a la irresponsabilitat de la proclamació, encara que fos com un ritual simbòlic, fent creure a la gent en una ficció impossible? Que quedi clar: no hi havia res preparat. Ni amb prou feines la desbandada. I, tanmateix, fa quatre dies Puigdemont encara lamentava no haver fet efectiva la República. No segueixin venent fum que no porta enlloc. En cap moment es va disposar de la capacitat coercitiva necessària per fer efectiu el control institucional del territori i cap dels que van alimentar la ficció pot al·legar desconeixement. Després de la declaració de Trapero ja és impossible que algú s’ho cregui i s’obre l’etapa de la postficció.
És probable que Trapero sigui descavalcat del paper d’heroi nacional que li havia atorgat l’independentisme. El major ha defensat el cos policial que va dirigir, com era el seu deure, i ha dit el que els responsables polítics no gosen dir: que no es podia arribar més enllà i que s’havia d’haver parat abans. Tot el que vingui ara ha de tenir en compte aquestes premisses. Trapero haurà contribuït a fer caure la bena dels ulls als que encara la duien posada. I a aixecar acta d’una irresponsabilitat que va gronxar el país en l’abisme.
