Trapero i els polítics

Josep Lluís Trapero és un bon policia, i Joan Ignasi Elena és un bon polític. Vist des de fora, que el segon hagi decidit cessar el primer com a major dels Mossos no sembla que respongui a la necessitat de comptar amb “nous lideratges per a una nova etapa”, que és l'explicació oficial que ha donat el conseller d'Interior a la decisió de prescindir del major més icònic i més carismàtic que ha tingut fins ara el cos. O potser sí: massa icona i massa carisma. Si és així, vol dir que es prefereix un comandament dels Mossos d'un perfil més baix, un lideratge no tan contundent. Les coses anirien, doncs, per on indicaven Montse Riart i Pau Esparch al seu article: obsedit amb el compliment de la llei i decidit a no casar-se políticament amb ningú, Trapero ha aconseguit despertar recels a totes bandes. Això l'honora, tot i que és més que possible que hagi estat una de les causes principals que han dut a la seva destitució.

Trapero, un policia convertit en una icona incòmoda

Durant molt de temps, i encara ara, Trapero va ser una autèntica bèstia negra per al nacionalisme espanyol. La seva actuació davant de les dues dates certament històriques que li va tocar gestionar, el 17-A i l'1-O, el van erigir en el representant d'una idea moderna i democràtica de la policia i la seva funció social, en contraposició amb el model policial encara evidentment franquista que encarnen personatges com Diego Pérez de los Cobos o Daniel Baena, àlies Tácito, obcecats a destruir Trapero, tant en el vessant professional com en el personal. No se'n van sortir, i l'absolució de Trapero i de la cúpula dels Mossos que va treballar amb ell durant l'1-O va ser, per una vegada, una victòria del progrés enfront del reaccionarisme. Una victòria que els independentistes haurien hagut de saber comptar com a pròpia. Dins l'irritant esquema “això va de / això no va de” que s'ha instal·lat a la política catalana, havíem quedat que la lluita per la independència anava, en el fons, de democràcia, d'aprofundir en la idea de la democràcia radical. L'absolució de Trapero, i la seva restitució al càrrec de major dels Mossos, van ser un punt a favor de la democràcia enfront de les estructures –encara ben sòlides, com hem pogut comprovar– que manté el franquisme a Espanya i a Catalunya.

Però Trapero, ai las, havia declarat, al judici pel Procés, que, en ocasió del referèndum de l'1-O, havia previst la detenció de Puigdemont. Com a policia (allò que hem dit del compliment de la llei), era un escenari que havia de preveure, i evidentment el va fer servir com a carta en la seva declaració davant del Suprem. El mal va estar fet: els mateixos que havien imprès samarretes amb el joc de paraules “TrapHero” i la frase “Bueno pues molt bé pues adiós”, i que el van enaltir com un patriota exemplar, van passar a considerar-lo un traïdor a Catalunya, un dels moltíssims que ha generat el Procés. Veure traïdors a la pàtria pertot arreu és una manera bastant segura de perdre. Una altra és fer dependre la governança de la demagògia de la CUP sobre la policia. Ja avisa la dita que moltes mosques maten un ase.