Amb les Coplas a la muerte de su padre, Jorge Manrique llegà una caracterització indeleble dels rius: “Les nostres vides són els rius que van a parar a la mar, que és el morir”. Aquesta figura de l’entrega de l’aigua del riu a la mar com una imatge gràfica d’extinció de la vida era natural en algú que havia viscut al segle XV a l’altiplà castellà (nascut prop de Palència i finat prop de Conca). Primer, perquè no hi ha desembocadures de rius a l’altiplà peninsular. Segon, perquè al segle XV no tenien els coneixements biològics i ambientals actualment disponibles. Ara sabem que l’arribada de l’aigua del riu a la mar és tot el contrari de l’extinció: és tot un concert de vida, de riquesa natural –animal i vegetal–. El delta de l’Ebre n’és l’exemple més important –no l’únic– a Catalunya; també un dels principals de la Mediterrània.
Tanmateix, a inicis del present segle esdevingué un sonor mantra allò d’aprofitar “l’aigua del riu que es perd a la mar” per defensar el transvasament del riu Ebre al sud del País Valencià i Múrcia, previst dins el Pla Hidrològic Nacional impulsat pel govern d’Aznar i aprovat per les Corts Generals el 2001. El transvasament fou desactivat abans de la seva execució en la primera legislatura amb govern de Zapatero, decisió que gaudí d’un molt majoritari suport entre els catalans. I, ves per on, un parell de dècades després ha reaparegut el mantra de “l’aigua del riu que es perd a la mar”, remor que brolla ara al nord.
La sequera que es pateix ara a Catalunya, que provoca perjudicis ben coneguts, ha comportat el sorgiment de propostes per augmentar la disponibilitat d’aigua, especialment a les conques internes de Catalunya, on els efectes són més intensos. En aquest context, diversos col·legis professionals van suggerir fa uns mesos el transvasament de l’Ebre al nord, mitjançant la interconnexió de la xarxa que gestiona l’aigua de l’Ebre a Tarragona amb la xarxa que gestiona l’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb una canonada de seixanta quilòmetres. Fa poc s’hi ha afegit la Cambra de Comerç de Barcelona, amb un informe detallat, com acostuma a fer aquesta entitat, que indica que això permetria aportar un volum d’aigua que suposaria fins a un 4,5% dels 1.000 hm³ que es consumeixen anualment a les conques internes. D’aquest volum consumit, el 44% és per a ús domèstic, el 36% agrari i el 20% industrial. Així s’evitarien, sostenen, perjudicis econòmics a les àrees centrals, que no podrien esperar actuacions de termini més llarg d’execució.
El cost previst de la inversió seria de 275 milions d'euros (entre 350 i 400 milions amb les habituals desviacions del pressupost). Si hi afegim el cost operatiu del transvasament no resulta gens evident que tingui sentit financer, tot considerant que seria el cost d’aportar poc més d’un 10% de l’aigua que s’usa en el sector primari a les conques internes de Catalunya, on aquest sector genera un valor afegit brut d’uns 1.000 milions d'euros a l’any (font: Idescat). Dit això, la qüestió de fons va més enllà del balanç financer d’una actuació com aquesta, i també dels perjudicis mediambientals en un ecosistema tan amenaçat com és el tram final del curs del riu Ebre i el seu delta.
Ja fa dècades que es considera una pràctica de bona governança evitar les transferències d’aigua entre conques, molt qüestionades –per exemple– per la Unió Europea. I, pel que fa al desenvolupament i expansió de les activitats econòmiques a cada territori, fa temps que s’emfatitza l’aprofitament dels potencials i avantatges comparatius del mateix territori. És una reflexió ben estesa a les Terres de l’Ebre, on s’ha esvaït aquella antiga petició que els governs de torn hi instal·lessin per decret indústries que no tenien avantatges en aquest territori, i s’entén molt bé que ser l'única vegueria sense un aeroport a dins o a la vora és lògic –perquè no hi hauria oferta de vols, sobretot.
Sembla que les entitats proposants del transvasament de l’Ebre al nord encara no han trobat l’oportunitat de reflexionar sobre les activitats econòmiques que han d’expandir a partir dels seus avantatges comparatius i recursos. I, com a conseqüència, quina és la distribució d’usos d’aigua que caldria fer a les conques internes del país. Perquè igual que és natural que els molins de vent es posin on bufa vent, i les instal·lacions fotovoltaiques on millor es pot aprofitar la radiació solar (tot cuidant els impactes ambientals implicats en el transport de l’energia), també és natural evitar l’expansió d’activitats intensives en consum d’aigua allí on aquest recurs no és prou abundant.
La present sequera acabarà, com les anteriors, i la interconnexió no s’haurà fet. Fora desitjable que quan s’esdevingui la propera sequera, que s’esdevindrà, s’hagin debatut i decidit –en fred, com és sempre aconsellable– els volums d’aigua disponibles a les conques internes i la seva distribució entre els diferents usos. Perquè arribar a aquest punt encara que sigui una mica tard seria millor que no anar-hi en absolut.
