Aquests darrers dies l’escàndol sobre retribucions i jubilacions ha posat a la diana el prestigi de la més alta institució de Catalunya. Alguns podrien tenir la temptació de penalitzar el diari que, amb una excel·lent tasca de recerca a través del dret d’accés, ha pogut obtenir una informació que fa anys que hauria de ser objecte de publicació i transparència. Entre altres coses perquè ho diu la llei, i la coneixia molta gent, encara que potser a alguns no els havia interessat esbrinar-ne els detalls legals. Penalitzar el diari seria caure en el parany de matar el missatger, un missatger que de forma totalment professional ha contribuït a sanejar i visibilitzar una situació anòmala que no tan sols afecta el Parlament, sinó també moltes altres institucions, d’aquí i de fora, que en les seves retribucions i beneficis s’allunyen dels estàndards bàsics de les retribucions públiques als professionals de primera línia –com el sector sanitari, els educadors, els bombers o els policies, per posar-ne alguns exemples–. La indignació de la ciutadania és comprensible, però el prestigi és recuperable, i més quan ara, de forma contundent, s’ha pres una decisió de canvi assumint totes les conseqüències.
En el meu breu pas pel Parlament de Catalunya, i en condició d’independent, vaig poder compartir la ponència de la llei de transparència i allà es van produir molts debats rellevants que aquests dies han esclatat. Com està passant o passarà en moltes institucions. Hi va haver tensions i hi va haver resistències, les mateixes que en moltes organitzacions quan es toquen privilegis.
En primer lloc, l’excepcionalitat al sotmetiment de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés, on els ciutadans poden presentar reclamacions. Creia aleshores, i ho crec ara, que les excepcionalitats no són un bon símptoma de salut democràtica i són font de privilegis. Els òrgans externs faciliten la vida a les institucions perquè les solucions i els canvis venen de fora. No és fàcil gestionar canvis d’aquesta dimensió quan, en el fons, qui mana en el dia a dia són els alts càrrecs directius executius que sovint diuen “això no pot ser" o "això no es pot canviar”. La meva modesta experiència m’ha ensenyat que quan sona aquesta frase, sigui dita per una secretària general, per una gerència o per un nivell administratiu, el procés de transformació està en marxa i s’ha d’assolir el repte de traspassar el mur. Un mur que passa factura i que en alguns casos comporta alguna campanya de descrèdit injusta per intentar que es desisteixi de l’objectiu.
I aquesta experiència la vaig conèixer també de primera mà en la meva dimissió com a vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès, quan vaig escriure una carta, que mai va arribar als socis tot i haver-ho demanat, en què apel·lava a la necessitat de més transparència en la gestió contractual i econòmica. Sortosament, l’actual junta de la institució, autèntic òrgan de govern, ha capgirat en positiu moltes dinàmiques estancades.
No es pot confondre cortesia institucional amb passivitat. La llei catalana de transparència és un gran exemple de bona governança, i els esforços que s’estan fent des de Govern, Diputacions i el món local, són ingents. Tenim un sistema integral que ha de millorar en l’aplicació però que va molt més enllà de la publicació de sous i que respon a la concepció de govern obert. S’hi està treballant, i prova d’això és aquest episodi de transparència democràtica que, vist en positiu, reforça l’eina de la transparència com a llenguatge de renovació de la nova era democràtica.
La complexitat dels canvis és real. I afecta també a la col·laboració publicoprivada. La gestió dels plans Next Generation ha posat unes exigències altíssimes de control d’integritat, especialment en els conflictes d’interès.
És real que això és incòmode per a alguns, però també és real que una bona gestió incrementa la competitivitat i el prestigi de l’organització.
El repte d’un lideratge executiu és, sens dubte, la capacitat d’equilibrar discreció, prudència i lleialtat institucional, i la capacitat transformadora en polítiques d’integritat i transparència, que és la clau de l’eficiència. La responsabilitat dels electes, dels polítics, dels partits polítics hi és, i ben segur que aquest episodi els estimularà per acceptar rols més actius en la transparència, perquè la gran majoria són gent honesta i vocacional. I la complexitat que ve d’inèrcies antigues s’ha de situar també en els esforços que s’estan fent per canviar les coses. La transparència és un algoritme democràtic.
