Transparència i immigració
Costa fer una aproximació analítica, desapassionada, a la immigració. En faig unes pinzellades. Deixo de banda aquelles més conegudes, tot i que sovint oblidades. Primera, la demogràfica: les migracions són conseqüència de l’existència d’excedents demogràfics en algunes àrees del món i de dèficits demogràfics en d’altres. Segona, l’econòmica: oferta i demanda. Si hi ha molts immigrants és perquè l’oferta és alta i la demanda també. Atès que el volum dels fluxos migratoris supera les capacitats d’administració regular de la seva entrada, l’oferta d’immigrants ha superat àmpliament la demanda, i el preu dels seus serveis –el treball– ha tendit a baixar. Tercera, la jurídica: qui té l’autoritat reguladora. És l’estat qui la té, amb interferències de la normativa comunitària. Cada estat de la Unió Europea, tanmateix, té maneres de gestionar-la ben diferents. La quarta és política i és la que aixeca passions.
En general, tot l’arc polític i social, espanyol i català, és favorable a la immigració. Ho és la dreta perquè n’obté serveis laborals a un preu baix, per a les seves empreses. Ho és l’esquerra pels mateixos motius (treball barat), però per a serveis personals. Les que eren classes baixes i que han esdevingut classes mitjanes, especialment des de l’entrada a la Unió Econòmica i Monetària, gaudeixen d’unes garanties d’ingressos en euros que els han permès valoritzar els seus actius immobiliaris i accedir, amb mà d’obra immigrada, a serveis personals –molt especialment cura de la gent gran–. Hi ha un consens transversal sobre la bondat de la immigració, a escala catalana i a escala espanyola. És notable, atès que la política d’immigració, com totes les polítiques laborals, és, constitucionalment, competència exclusiva de l’Estat. Les comunitats autònomes no hi tenen res a dir.
De fet, no circula –tot i existir– informació sobre la procedència de l’actual població resident: quin volum està empadronat, qui gaudeix de nacionalitat espanyola i té dret de vot, qui gaudeix d’altres nacionalitats i té drets de vot limitats, qui no té dret de vot, quants passaports nous s’emeten cada any i a quines nacionalitats van, etc. Són dades que en qualsevol altre país de la Unió Europea serien públiques i àmpliament comentades. A casa nostra són dades sobre les quals és políticament incorrecte parlar-ne.
Si l’eix ideològic o social (dreta-esquerra) no mostra conflictes sobre la immigració, els mostra l’eix nacional (nacionalisme espanyol-nacionalisme català)? Tampoc. El posicionament sobre la immigració és independent de l’eix nacional. Però no ho és gens de l’eix identitari. Considero identitari el posicionament davant de procedències diferents, normalment visibles pel color de la pell o per la manera de vestir. A Catalunya i a Espanya la immigració sí que provoca reaccions en l’eix identitari. Les dretes i les esquerres, unionistes o independentistes, poden ser partidàries de facilitar la immigració per raons d’interès o per raons ideològiques, d’igualtat i fraternitat universals. En canvi, des de l’eix identitari es percep millor que els més radicals són hostils a la immigració, mentre que els més tebis –els cosmopolites– hi solen ser favorables.
Aquestes divisions per eixos són ben diferents a Catalunya i a Espanya del que són a Europa. A Europa, l’eix social defensa, per la banda esquerra, tradicionalment identitària i protectora del treball nacional, un rebuig o un control a la immigració, perquè els immigrants treuen llocs de feina als nacionals i baixen les remuneracions del treball. Quan l’esquerra oblida l’element identitari, apareix ràpidament una extrema dreta que posa la immigració, des de la perspectiva identitària, al centre del debat polític i n’obté rèdit electoral.
La qüestió primordial és si hi ha competència amb la població d’origen, o no, per les mateixes feines i pels mateixos ajuts públics. Si no hi ha competència, la immigració és benvinguda, mentre que si hi ha competència, és rebutjada. Les diferències ètniques i religioses adquireixen visibilitat quan el conflicte d’interessos s’accentua. Són la competència i el veïnatge els que alimenten el conflicte. Les autoritats s’hi enfronten amb molts vels d’opacitat. Les mateixes dades són enganyoses, perquè es parla d’immigrants com si aquesta condició fos permanent, mentre que hi ha un recorregut ben traçat per passar d’immigrant il·legal a legal, i de legal a nacional. Però no se’n diu res, d’això. Sembla que fa por.
Què justifica que hi hagi un consens social en favor d’obrir les portes de la immigració de bat a bat? L’interès econòmic, òbviament. Però atès que públicament es tracta d’un posicionament moral, és una actitud que és fàcil de manipular, i aquest és el joc polític que s’ha descobert en molts països europeus: l’odi als immigrants pot tenir molt recorregut.
Per concloure, la immigració no es pot simplificar i pot aixecar passions. Val més que ens acostumem a analitzar-la fredament, aixecar els vels de desinformació i parlar-ne obertament.
