Fa poc, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la possibilitat d'establir un nou marc legislatiu on es fes pública obligatòriament, amb tots els ets i uts, qui són els propietaris dels mitjans i de quina manera es financen. Així mateix, va plantejar també una reforma de la publicitat institucional, que en alguns casos implica la pràctica totalitat dels ingressos de certs mitjans. En el fons de tot plegat hi gravita la qüestió de la responsabilitat legal, i també política, de la ingent quantitat de mentides, mistificacions, insinuacions malintencionades, etc. que el flux informatiu digitalitzat ha elevat a dimensions mai vistes (i sembla que la cosa no ha fet més que començar). Tal com es planteja, el projecte de Sánchez és factible? Jo crec que no, i per diferents raons.
La primera té a veure amb la propietat dels mitjans, sigui directa o participada. El febrer de 2006, el periodista Luis María Anson, fundador l'any 1998 del diari La Razón, es va desvincular del grup empresarial Planeta perquè, segons va explicar, l'adquisició del diari Avui li generava "greus problemes de consciència". Això vol dir, doncs, que durant un temps, la publicació periòdica en aquell moment més representativa del nacionalisme català era del mateix propietari que un dels diaris prototípics del nacionalisme espanyol conservador. Anson, per cert, provenia de l'ABC, un diari que durant la Guerra Civil feia dues edicions amb continguts antagònics: una a l'Espanya de Franco i l'altra a la zona republicana. Podríem continuar amb altres exemples, però em sembla que no cal: hi ha una lògica empresarial i també hi ha una lògica periodística. Són diferents, però quan per força conflueixen generen una percepció molt incerta sobre la manera com roda un engranatge que sempre complex i canviant.
La segona objecció fa referència a la ingènua possibilitat de legislar la veritat més enllà de certes qüestions relacionades amb la salut pública, la seguretat, etc., o bé amb altres que ja recull de manera prou nítida el Codi Penal (per exemple, la difamació) i que, per tant, no cal sobrelegislar. És evident que si un mitjà emet informacions manifestament falses amb la intenció de boicotejar un producte o de perjudicar una persona pública ha de ser sancionat. Ara bé, aquesta sanció no deriva tant de la motivació del difamador com del fet d'haver vulnerat un determinat article del Codi Penal. Vull dir, per entendre'ns, que si algú fa públic que tal polític trafica amb drogues o té pornografia infantil al seu ordinador, i això és fals, és igual que ho hagi fet per treure'n un guany periodístic, perquè el difamat li cau malament, o ambdues coses alhora. Conèixer la identitat dels accionistes d'aquell mitjà pot ser molt interessant, sens dubte, però la infracció legal és la que és (amb l'excepció dels delictes d'odi, on la motivació sí que compta). Més enllà d'això, cap govern democràtic es pot permetre el luxe totalitari d'un orwel·lià Ministeri de la Veritat. Aquest és un límit innegociable.
En tercer lloc, determinar, avui, qui ha estat el responsable d'un rumor malintencionat llegint editorials de diari o escoltant noticiaris radiofònics és més aviat ridícul. El flux informatiu, com és prou evident, ja no està determinat només pels mitjans de comunicació ni té a veure per força amb les intencions dels seus accionistes o propietaris. Qualsevol marrec amb un mòbil pot expandir un rumor a escala planetària amb una velocitat mai vista, i de franc. Evidentment, això també ho pot fer algú que no és un marrec avorrit, sinó que sap el que es fa. Identificar-lo, però, és cada cop més complicat.
Una consideració final. S'exigeix transparència a tot arreu i a totes hores, però s'oblida que és de vegades l'excusa perfecta per ser deshonestos amb bona consciència. La base de la prestidigitació no és, com creuen alguns, l'ocultació, sinó justament la transparència. Quan el mag diu que ens fixem que ell no toca cap carta, el que vol, en realitat, és que no ens fixem en allò que està manipulant sota la taula amb l'altra mà. Dic això en relació amb la publicitat institucional, per exemple. Ara mateix, la sospita no hauria de recaure tant en el mitjà sinó en la institució que, moltes vegades, l'utilitza instrumentalment. Qui determina si una publicitat és institucional o bé és pura propaganda encoberta d'un partit polític concret? Aquesta aixecada de camisa delictiva –consisteix a desviar fons públics– es basa en la transparència: examinem amb tanta atenció el mitjà que ens oblidem d'analitzar críticament el missatge. Un gran truc, sens dubte.
