Transnístria i nosaltres
L’onada expansiva de la guerra d’Ucraïna reverbera a tot Europa, però en alguns llocs més que en altres, com és el cas de la República Moldava Pridnestroviana, més coneguda com a Transnístria, un “conflicte congelat” des de l’alto el foc de 1992 que ara podria entrar en ebullició per la via ràpida de l’annexió a Rússia. Vist amb una òptica catalana, el cas de Transnístria no és un simple desajustament de l’espai exsoviètic: l’experiència d’una secessió unilateral tan longeva i la importància del context geopolític en la sortida (o no) del conflicte territorial ens interpel·len i és bo que hi reflexionem.
El primer que cal dir és que Transnístria no forma part de la regió històrica -eminentment romanesa- de Bessaràbia, que s’estén entre el riu Prut a l’oest (l’actual frontera entre Romania i Moldàvia) i el riu Dnièster a l’est (l’actual frontera entre Moldàvia i Transnístria). Que Trasnístria acabés formant part de Moldàvia és producte de l’enginyeria territorial soviètica. Els soviètics es van inventar una república autònoma “moldava” a l’est del Dnièster, dins de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna (1924) i, des d’aquest cap de pont, van creuar el Dnièster i es van emparar de la Bessaràbia romanesa per crear la RSS de Moldàvia (1944), seguint la mateixa lògica d’expansió territorial que van aplicar a territoris originalment alemanys, hongaresos, polonesos i txecoslovacs. Quan l’URSS va començar a trontollar a finals dels anys 80, el clima predominant entre les forces d’oposició de la RSS de Moldàvia era marcadament nacionalista: es parlava de reunificació amb Romania i, com a primer pas, de la declaració del moldau (romanès) com a única llengua oficial de la República. Aquest plantejament és a l’arrel de la secessió unilateral de Transnístria, on la població -majoritàriament eslava- no compartia el projecte nacional proromanès.
La segona cosa que cal dir és que de 1989 ençà la població de Transnístria ha validat la separació de Moldàvia no una sinó tres vegades. Entre 1989 i 1990 -quan Putin encara era un trist empleat del KGB- es va celebrar el referèndum unilateral que va desembocar en la constitució de República Socialista Soviètica Moldava Pridnestroviana. Arran de l’intent de cop d’estat de 1991 contra Gorbatxov aquesta autoproclamada RSS va declarar unilateralment la seva independència de l’URSS i va rebre el seu nom actual de República Moldava Pridnestroviana. L’1 de desembre de 1991 es va celebrar el segon referèndum unilateral d’independència: amb una participació del 78% del cens, el 98% dels votants van donar el seu suport a la creació de la RMP. Per si això no fos prou, el 17 de setembre de 2006 hi va haver un tercer referèndum. Amb una participació gairebé idèntica, el 97% dels votants van donar suport a la independència de Transnístria.
La tercera cosa que cal dir és que malgrat aquestes mostres reiterades i tan eloqüents de desconnexió respecte a la República de Moldàvia, la comunitat internacional mai ha reconegut la independència de Transnístria; ans al contrari, ha treballat sota la premissa que cal respectar la integritat territorial de l’estat moldau. Aquest és el plantejament de les negociacions en el format 5+2 patrocinades per l’OSCE per resoldre el conflicte de Transnístria (Moldàvia, Rússia, Transnístria, Ucraïna i l’OSCE + Unió Europea i Estats Units). En la seva última declaració sobre aquestes negociacions (3 de desembre de 2021), els ministres d’Afers Exteriors dels estats participants de l’OSCE van reiterar “la seva ferma determinació d’assolir una solució del conflicte de Transnístria basat en la sobirania i la integritat territorial de la República de Moldàvia dintre de les seves fronteres reconegudes internacionalment, amb un estatut especial per a Transnístria que garanteixi plenament els drets humans, polítics, econòmics i socials de la seva població”.
De totes aquestes consideracions se’n poden extreure almenys dues lliçons. Primera: els projectes nacionals divisius o percebuts com a divisius -i molt especialment les polítiques lingüístiques divisives- poden tenir conseqüències en l’estabilitat dels estats, especialment si són de nova creació. Segona lliçó: quan la integritat territorial dels estats entra en col·lisió amb processos de secessió unilaterals, la comunitat internacional sol apostar per la integritat territorial dels estats. Si finalment Moldàvia es desmembra i Transnístria s’integra a la Federació Russa, serà una victòria de l’imperialisme rus, no pas del sobiranisme transnistrià.