Va passar dilluns, durant el TN vespre de TV3. Hi havia d’haver l’eclipsi total de Sol, i com que els mitjans espremem les prèvies fins a gastar les notícies l’anunci de la connexió ens va agafar amb l’habitual desmenjament. Però hi ha dies en què la televisió et regala un moment de perfecció. I aquest en va ser un.
El Toni Cruanyes va donar pas a la Lídia Heredia i aquí vam tenir el primer alçament de celles, perquè la corresponsal no mirava a la càmera sinó al cel mentre feia que sí amb el cap i introduïa l’escena de pícnic que es desenvolupava al seu voltant. I tot seguit es va fer de nit en ple dia. Si l’eclipsi a Pensilvània estava previst per a les 21.17 h, la connexió va entrar a aquella hora i no abans ni després, i així vam veure com s’enfosquia la pantalla fins a la penombra, i com si fos l'encara més difícil d’un truc de màgia la periodista es va treure les ulleres de filtre en directe i tots vam poder veure com mirava el Sol a ull nu. I a continuació van punxar la imatge del Sol completament ocultat per la Lluna.
La gent xisclava esvalotada mentre Heredia anava de la descripció visual del fenomen i les sensacions que experimentava (com ara que havia baixat la temperatura) a la reflexió sobre la capacitat dels eclipsis de retornar a la humanitat el seu sentit de pertinença a un sol grup. I llavors, a poc a poc, va tornar la claror i la Lídia va acabar la connexió, també sense presses, entre enjogassada, íntima i transformada, comptant-se entre aquells a qui els eclipsis han despertat vocacions astronòmiques. El temps informatiu havia quedat suspès. La televisió ens havia fet viure aquell fenomen natural com si també hi haguéssim estat. Va ser perfecte de to i de tempo. I després van continuar amb els eclipsis habituals que enfosqueixen la vida de cada dia.
