Transitorietat i llei electoral

Una de les millors maneres de creure’ns que va de debò això de la nova República Catalana, i que també s’ho comencin a creure els incrèduls, és posar-nos a treballar i debatre allò que necessitem per canviar realment les coses. Hem de passar a una nova fase, en què el debat, al carrer i al Parlament, comenci a girar entorn de temes de futur i, principalment, d’aquells temes que dibuixaran un futur molt millor, i diferent, per als ciutadans d’aquest país.

Vist com han anat les coses en aquests anys d’autonomisme, m’atreveixo a dir que una de les coses que fa més falta que canviï és el sistema polític, aquest sistema de partits tancat que facilita totes les desviacions possibles i, sobretot, que afavoreix que la majoria de ciutadans ens mirem la política -i els polítics- de reüll i amb desconfiança. D’una democràcia representativa, basada en unes eleccions periòdiques i una delegació de confiança irreversible durant quatre anys, hauríem de passar a un sistema molt més flexible i àgil. Hi ha tres elements que, per si sols, ja trencarien les dinàmiques obscurantistes que sovint hem patit: la proximitat entre electors i elegits, les llistes obertes i la inexistència de la disciplina de vot, de la disciplina de partit.

La creació d’un nou estat, de la República Catalana, és una oportunitat que no podem deixar escapar per dotar-nos d’una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat i necessitats. Però una nova llei electoral està -o hauria d’estar- vinculada a la nova organització territorial del país, que, alhora, està estretament lligada a l’estructura política i administrativa i, per tant, a la simplificació d’aquestes estructures que plana en l’aire i que sembla volguda per tothom. Ja veiem que la cosa no serà senzilla. No és debades que hem passat 36 anys sense una llei electoral pròpia i hem anat tirant amb la llei electoral espanyola aplicada al nostre territori.

Comencem per la base, que en aquest cas és l’organització territorial. L’experiència d’aquests anys ens ensenya que hem de començar eliminant alguns dels actuals nivells organitzatius, fent-ne coincidir d’altres i, si cal, agrupant els que faci falta. Amb el naixement de la República, hem d’eliminar l’estructura provincial i tot el que representa, que és molt. A nivell electoral, que és el que ara ens ocupa, haurem de definir unes noves circumscripcions electorals i aquí és on podem trobar una bona part de la solució... o podem cometre un error monumental. Si volem apropar electors i elegits, la comarca s’albira com l’estructura territorial bàsica, però si introduïm el criteri de proporcionalitat (nombre de votants igual o molt semblant per cada diputat escollit) com a criteri irrenunciable, haurem de flexibilitzar el criteri comarcal.

És un debat que ja vam tenir a l’hora de decidir el sistema electoral de l’ANC, que preveu l’elecció d’una tercera part dels membres del secretariat nacional en una circumscripció única -Catalunya- i la resta per circumscripcions territorials, que són regionals en la majoria de llocs i comarcals o encara més petites en la regió 1 (Barcelona i la seva àrea metropolitana). I sempre amb llistes obertes! És un bon exemple que faré servir per aplicar-lo a la proposta d’elecció dels membres del primer Parlament, el constituent.

Si partim d’un Parlament de 150 membres i amb una població de 7,5 milions d’habitants, per fer números rodons, la proporcionalitat més estricta fa que a cada diputat li correspondrien 50.000 habitants. Per posar límits territorials a aquesta xifra només caldria fer una agrupació de comarques en els llocs menys densos (¿fixant que la circumscripció mínima coincideixi amb una regió?) i una divisió de les comarques i d’alguns municipis en els llocs més poblats. Amb aquest sistema ens trobaríem, però, amb circumscripcions molt diferents geogràficament per a un sol diputat, i, a més, tots els habitants d’una circumscripció serien representats per una sola persona i, per tant, per una ideologia concreta. Sembla que encara hi haurem d’introduir un nou factor: el de la pluralitat. Hem de definir unes circumscripcions en què s’escullin dos o potser tres diputats i, per tant, el nombre de circumscripcions serà menor però la representació més plural.

Seguint l’exemple de l’ANC, suposem que un 20% dels 150 diputats s’escullen per llista única, que poden votar tots els electors del país. Vist des de la perspectiva actual, serien les llistes de partit, on s’identificarien les ideologies i les propostes programàtiques generals i on, probablement, anirien les figures més destacades de cada formació. Quedarien 120 diputats que s’escollirien per circumscripcions territorials, per a cadascuna de les quals s’escollirien tres o quatre diputats, intentant que la ràtio d’habitants/escó sigui tan semblant com es pugui en totes les circumscripcions. Ara només ens falta posar això sobre el mapa i intentar fer-les coincidir amb una comarca, una agrupació de comarques o, en la zona metropolitana de Barcelona, en agrupacions de municipis d’una mateixa comarca.

La primera aproximació ens mostra que aquest sistema sembla factible i s’ajusta a la realitat geogràfica, cultural i política del país. Amb això haurem garantit la proximitat entre electors i elegits, almenys del 80% dels diputats del Parlament. Caldrà que la llei electoral asseguri, també, l’existència d’una oficina de cada diputat territorial en la seva circumscripció i el contacte directe i sovintejat amb els seus electors. A partir d’aquí, si volen ser reescollits o no qüestionats i revocats durant el període d’exercici del seu càrrec -cosa que també s’hauria de preveure-, la disciplina de vot la marcaran els seus electors. ¿Intueixen les conseqüències de tot plegat? Seria convenient que la llei de transitorietat inclogui la proposta de nova llei electoral, ja que em temo que si ho deixem per al procés constituent els mateixos partits de sempre faran massa càlculs sobre si els convé o no un canvi d’aquesta profunditat. Si ens hi atrevim, el nou país comença a agradar-me, perquè la política tornarà a ser cosa de tots!