No estic gens d'acord amb la major part de coses que es diuen sobre la Transició. La primera teoria i més coneguda és aquella que diu que la democràcia la van portar uns evolucionats del franquisme amb dos o tres personatges de l'esquerra sota el guiatge del rei Joan Carles. Crec que és una idea tan estúpida que no cal falsar-la.
Una segona teoria és aquella que creu que vam tenir uns dirigents que van trair el poble. Aquí se suposa que tot el poble català era demòcrata i rematadament imbècil i que uns dirigents sensacionals van engalipar el poble català sencer. Aquests opinadors són víctimes d'una determinada història que vol plantejar la Guerra Civil com una guerra d'Espanya contra Catalunya per tal d'obviar que el feixisme va ser una guerra contra la classe treballadora. O bé vivien a Mart o no hi eren.
L'antifranquisme va ser molt potent a Catalunya, però la correlació de forces no era prou favorable per imposar una ruptura democràtica. Aquí hi jugava també un fet diferencial: mentre que a Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid l'antifranquisme era molt potent, en altres zones d'Espanya era hegemònic el franquisme. I cal recordar que l'exèrcit, els jutges, la policia i la Guàrdia Civil, la Corona, els aparells de l'Estat, els poders econòmics i financers i l'Església -salvant honroses excepcions- continuaven estant a favor del franquisme. Alguns espavilats diuen: "Sí, però Franco va morir al llit". Normalment ho diuen aquells que no van fer res quan feia falta. La gent oblida amb massa facilitat que a Portugal hi va haver des del 1933 un dictador: António de Oliveira Salazar. Quan va emmalaltir greument el va substituir, l'any 1968, Marcello Caetano -una mena d'Arias Navarro- fins a la Revolució dels Clavells del 1974. Qui ho diu que Arias Navarro no hauria pogut manar 20 anys més... De fet, em pregunto si no es disfressa de Mariano Rajoy.
Existeix, però, en els darrers temps un menyspreu pel que es va aconseguir en la Transició. Es critica amb raó la Constitució espanyola, però cal tenir present que ens regíem per una cosa anomenada Principios Fundamentales del Movimiento Nacional! Ara que es torna a parlar d'una nova transició, cal tenir present que molta gent va ser detinguda, torturada i empresonada i que a pesar de tot va continuar incansablement en la seva lluita durant quaranta anys. I molta gent hi va deixar la joventut, els estudis i el seu futur professional.
Fins i tot en el tram final de la dictadura l'ambient real no és el que ens han volgut explicar: des del 1975 fins al 1982 hi va haver 484 víctimes mortals fruit dels atemptats terroristes, i caldria afegir-n'hi 76 més, segons els càlculs d'Eduard Pons Prades i Andreu Mayayo, a mans dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Tot plegat, 560 morts, un cada quatre dies i escaig.
Què vull dir amb això? Doncs que no es pot menysprear l'esforç i el salt enorme que es va fer en aquell moment. Els franquistes van evolucionar per la força del carrer i les fàbriques, les eleccions del 1977 no es van convocar com a constituents, perquè no volien una Constitució democràtica. Es va fer un salt pel que fa a les llibertats individuals (d'expressió, d'associació) i col·lectives (de partits polítics, sindicals, de drets laborals, de dret a vaga). Es va produir el retorn de Josep Tarradellas -el conseller de les col·lectivitzacions- com a símbol de la vinculació del nou règim democràtic amb la Generalitat republicana. I es va començar a construir un estat del benestar que abans de la crisi era insuficient però que ara volen liquidar.
N'hi ha prou? Evidentment no. Moltes coses es van quedar pel camí però ara, quan encetem un nou procés de transició, no tinc clar que quan les coses es posin difícils hi hagi el mateix nivell de generositat, de despreniment, de companyonia, de confiança, de desinterès, d'altruisme, d'abnegació i de sacrifici en la lluita per canviar una mica el món. No vull dir el mateix que el mestre Josep Fontana sobre com s'aconsegueixen les independències, però alerta, si no expliquem bé que la lluita en el passat va ser útil, ¿amb quin argument cridarem avui al compromís polític? Veig l'actual transició més aviat com una continuació de la lluita, tal com ho escrivia William Morris l'any 1886: "Vaig examinar totes aquestes coses, i com els homes lluiten i perden la batalla, i la cosa per la qual havien lluitat té lloc malgrat la seva derrota, i quan arriba resulta ser diferent d'allò que ells es proposaven, i altres homes han de lluitar per allò que ells es proposaven sota un altre nom".