La transició verda serà dura (no ens enganyem)
Des del Pla Industrial del Pacte Verd de la Unió Europea i la Llei de Reducció de la Inflació (IRA, per les sigles en anglès) dels Estats Units fins a l'Estratègia de Creixement Verd del Japó i el Nou Tracte Coreà, les polítiques industrials orientades a accelerar la transició energètica s'estan multiplicant en les economies riques avançades en l'àmbit tecnològic. I algunes economies en desenvolupament també planifiquen i despleguen projectes impulsats per l'estat per fomentar la industrialització verda, a mesura que s'intensifica la competència pels vehicles elèctrics (VE), els anomenats minerals de transició i l'energia neta.
Amb això es busca fer front a tres crisis simultànies: l'estancament econòmic; l'ocupació polaritzada i precaritzada; i la intensificació del canvi climàtic.
El renaixement de la política econòmica industrial es basa en la lògica que abordar les tres crisis crearà un cercle virtuós: la inversió destinada a manufactura i energies verdes estimularà l'activitat econòmica, crearà llocs de treball ben remunerats i donarà peu a una economia amb baix ús de carboni. Un exemple d'aquest enfocament és “l'estratègia industrial nord-americana moderna” de l'administració Biden, amb la seva Llei Bipartidista d'Infraestructura, la Llei de Ciències i els XIPS, i l'IRA. Se les ha anomenat “les tres lleis reactivadores de Biden” i estan dissenyades per fer créixer la competitivitat nord-americana en sectors de la indústria claus davant la Xina, per proveir millors oportunitats econòmiques als treballadors nord-americans i per accelerar la descarbonització.
Tot i això, la narrativa del “tots hi guanyem” d'aquestes noves estratègies industrials tendeix a difuminar el risc que solucionar un problema en pot exacerbar un altre. De fet, ja són visibles les tensions entre els diferents objectius. Per exemple, pot ser que la descarbonització de l'economia no ajudi a crear tants llocs de treball dignes com s'esperava. Als EUA, tant les empreses d'automòbils com el sindicat majoritari United Auto Workers han advertit que el pas a la fabricació de vehicles elèctrics (VE), que requereixen menys peces, podria portar a la pèrdua de llocs de treball. Algunes d'aquestes feines es redistribuiran a la producció de bateries, però això pot no ser un gran consol per als treballadors del sector als EUA i Europa, atès el domini de la Xina en aquest àmbit.
Alhora, el desenvolupament d'indústries verdes pot implicar altres perjudicis ambientals. Tot i que es parla de generar ocupació i valor a través de la producció de minerals de transició, les estratègies d'industrialització de diversos països del Sud Global tendeixen a blindar les pràctiques extractives. Per exemple, l'Argentina, Bolívia i Xile –el “triangle del liti” sud-americà– busquen controlar les diferents etapes de la cadena de subministrament del liti, des de l'extracció del mineral fins al processament de les bateries. El creixement d'aquest sector, però, amenaça amb esgotar reserves d'aigua, degradar els sòls i pertorbar hàbitats, sovint en zones habitades per pobles originaris andins. De manera similar, la producció de semiconductors, que és al centre de les tecnologies netes, implica un alt consum d'energia, aigua i sòl i emet cap a l'atmosfera perfluorocarbonis i altres gasos potents d'efecte hivernacle.
Finalment, l'estancament econòmic pot tenir efectes devastadors sobre la vida política nacional, cosa que impulsaria els governs a cercar índexs de creixement sense tenir en compte els costos ambientals. Per exemple, el primer ministre britànic Rishi Sunak va anunciar fa poc una sèrie de mesures que significarien un canvi dràstic respecte a les promeses d'emissions zero del seu govern. Desfer-se de compromisos climàtics enutjosos pot semblar una estratègia políticament atractiva per donar impuls a les perspectives de creixement immediat. Però –i aquí rau la contradicció– el creixement econòmic de més llarg termini dependrà almenys en part del fet que els governs s'assegurin que les seves economies siguin competitives pel que fa als sectors industrials verds del futur.
Com mostren aquests exemples, la política industrial no és una solució miraculosa per a les crisis que coincideixen i es juxtaposen als nostres temps. Els objectius de les mesures de sostenibilitat ambiental, dinamisme industrial i plena ocupació són difícils de conciliar i fan necessari adoptar opcions polítiques difícils sobre assignació dels recursos, prioritats estratègiques i, crucialment, la distribució dels costos econòmics i socials. És més, les concessions i els equilibris es tornaran més complexos i desafiants a mesura que augmenti l'escalfament global i el creixement continuï estancant-se. El que nosaltres anomenem la “trinitat perversa” de la governança contemporània –la catàstrofe climàtica, l'estancament econòmic i el superàvit demogràfic– no desapareixerà. De fet, és probable que determini les trajectòries de les polítiques públiques fins d'aquí molts anys.
Amb això no volem dir que els encarregats de dissenyar i implementar polítiques hagin de renunciar a crear estratègies ambicioses per fer front a aquestes crisis. És absolutament necessari idear mesures ràpides i eficaces. No obstant això, presentar aquests plans com a estratègies en què tots hi guanyem i ometre les difícils concessions necessàries eleva de manera important el risc que els governs perdin suport popular. El caràcter complex i en conflicte dels objectius d'aquestes polítiques implica que fins i tot les estratègies més ben dissenyades no seran suficients, almenys en alguns aspectes. Això és inevitable.
Per evitar ser vistes com a incomplidores de promeses, les autoritats han d'abraçar, en lloc de desestimar, les tensions i concessions que es troben al centre de les polítiques industrials verdes i sotmetre-les a debat públic. Això és essencial si es vol comptar amb un suport públic ampli en els projectes de descarbonització impulsats per l'estat. Aquest enfocament ajudaria a generar estructures de governança sòlides i transparents, arrelades als principis de deliberació democràtica i supervisió i control públics. Tal com estan les coses avui, moltes estratègies industrials són el resultat de processos de presa de decisions verticalistes i tecnocràtics, malgrat tota la xerrameca de “no deixar enrere cap comunitat” i de la “transició verda justa”.
Sotmetre l'economia a una presa de decisions democràtica així representa clarament un desafiament radical al sistema actual de propietat i coordinació del mercat per part del sector privat. Però resulta essencial per assegurar i mantenir una legitimitat popular per a les polítiques industrials verdes, així com per facilitar la presa de decisions col·lectiva i eficient i reduir els nivells de mala administració. Si no, ens arrisquem a una reacció pública en contra que impedeixi l'acció col·lectiva necessària per salvaguardar el nostre futur en aquest planeta.
Copyright Project Syndicate
