La Transició com a pacte mafiós?

La Transició espanyola no va ser aquell conte de fades en què un rei bo i valent, un cop emancipat del tirà que l’havia escollit, entabanà hàbilment els fidels del dèspota difunt, aconseguí que es fessin l’harakiri i, tot seguit, portà els seus estimats súbdits fins a la fèrtil vall de la democràcia per un camí on tot van ser flors, violes i romaní.

Més aviat, la Transició va ser un pacte, o un conjunt de pactes, entre febleses: la dels franquistes amb cervell, conscients que era impossible perllongar la dictadura; la dels antifranquistes amb sentit de la realitat, conscients que no podien enderrocar un règim amo de tots els elements de força. Pactes cosits amb el fil de la por: la por dels servidors de la tirania -des del número de la Policía Armada fins al magistrat del Suprem- a perdre els seus privilegis petits o grans i haver de retre comptes; la por dels demòcrates a una atzagaiada del búnquer, a un cop militar de tipus xilè o argentí; la por del novell rei a ser, com li pronosticaven alguns, Joan Carles el Breu; la por de moltíssima gent al malefici de la guerra civil...

El resultat d’aquells pactes i d’aquelles pors va ser, com era natural, mediocre. Hom bastí una democràcia parlamentària formalment homologable damunt d’una cultura política molt poc democràtica. Els aparells de l’Estat van restar lliures de qualsevol forma de depuració del seu personal i de les mentalitats autoritàries que aquest vehiculava. El franquisme com a doctrina i com a praxi no va ser objecte de cap condemna, ni moral ni, encara menys, penal. El canvi pacífic deixà més de set-cents morts en sis anys. I -per fer-ho curt- el monarca pretesament alliberador va ser envoltat d’una adulació llagotera i d’una impunitat total pel temor -encara més, la por- que, si aquella peça trontollava, tota la cúpula del sistema s’esfondrés.

Dit això, és innegable que les darreres quatre dècades no han estat una simple pròrroga del franquisme, que els drets i les llibertats han fet progressos desiguals però importants sense haver-nos equiparat a Europa, com ho demostren nombroses resolucions judicials adoptades darrerament a Estrasburg, a Schleswig, a Brussel·les, etcètera.

Així les coses, la Transició mereix una valoració històrica complexa, ni una condemna global ni una veneració acrítica. Però menys encara se li pot atribuir un poder taumatúrgic: que tots els qui hi van jugar un paper més o menys rellevant quedin, per aquest sol fet, absolts i nets de qualsevol falta que haguessin comès abans, durant o després d’aquell mitificat període.

I aquí és on apareix un doble fenomen recent. El passat 18 d’agost es va fer públic un manifest En defensa del reinado de Juan Carlos I, entre els primers signants del qual hi ha Alfonso Guerra i Rodolfo Martín Villa, al capdavant d’alguns centenars de diplomàtics, exministres i altres alts càrrecs anteriors al 2014. El contingut del document és simple: quan “determinadas actividades” del rei emèrit “han excitado una proliferación de condenas” a la seva figura, els sotasignants -una bona mostra de l’establishment polític dels últims quaranta anys- posen per davant la tasca de Joan Carles “en beneficio de la democracia y de la Nación”: el “motor del cambio”, el 23-F, la funció d’àrbitre polític, la projecció internacional...

És a dir: una vida privada tan tumultuosa com poc edificant, una presumpta fortuna extreta il·legalment de la condició de cap d’Estat, no són res en comparació amb el paper de mag de la democràcia... "Després del que ha fet per tots nosaltres -venen a dir Guerra, Martín Villa i companyia-, quina importància tenen unes amants, unes comissions, uns comptes suïssos? No podem ser tan ingrats!"

A primers de setembre qui estava en dificultats era l’antic falangista Rodolfo Martín Villa, citat a comparèixer telemàticament davant la jutgessa argentina que l’investiga per diverses actuacions mortals de la policia, el 1976-77. I, de nou, l’establishment es mobilitzà: González, Aznar, Rodríguez Zapatero i Rajoy, exdirigents sindicals que deuen haver perdut la memòria o la vergonya, exministres i altres pares de la pàtria han enviat a la jutgessa testimonis de descàrrec i han descrit Martín Villa com un defensor acèrrim de l’estat de dret. ¿També quan jurava els Principios Fundamentales del Movimiento?

Que el sistema polític del 1978 està en crisi és evident, i que els seus artífexs, gestors i beneficiaris el defensin resulta ben comprensible. Però algú els hauria de fer veure que aquestes levées de boucliers col·lectives són més aviat contraproduents, perquè desprenen un cert tuf d’omertà mafiosa, un inquietant missatge de "si en toquen un dels nostres, ens toquen a tots". Les reaccions de Comissions i d’UGT al galdós posicionament dels seus antics líders, els sondejos que mostren dos terços dels espanyols en contra de la fugida de l’emèrit, haurien d’evidenciar que les solidaritats generacionals tenen límits i que els silencis de la Transició ja no s’aguanten.