Com que ell mateix es troba graciós, fa uns dies Alfonso Guerra es va permetre una ocurrència a compte de les negociacions dels independentistes catalans amb el govern d'Espanya, comparant-les a una llonganissa (sempre és xocant recordar la tírria que es professen mútuament Guerra i Felipe González, sense que això impedeixi l'acord fonamental que mantenen en tot allò que concerneix la configuració i la unitat nacional d'Espanya). Segons Alfonso Guerra, els insaciables catalans desmunten l'estat de dret i la democràcia espanyola de manera semblant a com es va menjant una llonganissa (ell va parlar d'un salchichón): ara un tallet que serien els indults, ara una altra mossegadeta que seria la reforma del Codi Penal, ara l'ús del català al Congrés, i suara una tallada grossa i definitiva, l'amnistia, després de la qual ja no hi hauria democràcia que valgui. Tot això amb la col·laboració necessària del malvat i traïdor Pedro Sánchez, etc.
Guerra, parlant ja suposadament de manera seriosa, apuntalava la seva gracieta amb l'argumentari que aquests dies repeteix el nacionalisme espanyol per terra, mar i aire: que l'amnistia del 77 sí que va ser justa i necessària, perquè es transitava d'un règim dictatorial a un altre de democràtic, mentre que la que ara es negocia en relació amb el Procés és una aberració que només respon a un repartiment il·legítim del poder. Serà aquesta la brega política de les properes setmanes, amb la dreta espanyola divulgant sense fre el seu discurs de l'odi, encara més encès del que és habitual (estan tan exasperats que aquests dies s'han desfogat, fins i tot, contra les víctimes del terratrèmol al Marroc, una indignitat a la qual també s'ha apuntat el sector racista de l'independentisme català, que existeix i també intenta mostrar-se fort).
És interessant com els portaveus i guardians del sistema polític del 78 han construït una defensa a ultrança dels pactes de la Transició que es correspon simètricament amb la crítica a la qual els han sotmès certes esquerres espanyoles i, sobretot, les lectures basques i catalanes. Una defensa que es basa precisament en aquesta idea: es tractava d'un període constituent amb el qual s'havia de sortir d'una dictadura militar imposada a sang i foc amb la Guerra Civil per anar a parar a una democràcia parlamentària. Segons ells, aquest trànsit no tan sols es va realitzar amb èxit, sinó que la fórmula que va obligar a incloure la monarquia en el vèrtex de la construcció jurídica i institucional del nou règim va ser un encert total, i això fa que, avui dia, Espanya sigui una democràcia plena i una de les més sòlides del món. No s'admet la crítica ni el dissens, i ara es troben que la crítica i el dissens arriben amb la necessitat d'entendre's amb l'independentisme, circumstància per a la qual ningú a Espanya estava preparat. No es tracta de perdre tallets de llonganissa: se'ls exigeix que abandonin els greixos saturats i comencin una dieta vegana. I això, com va dir Guerra, és la derrota de la seva generació i una cosa que no es pot suportar.
