Dissortadament, el model econòmic català no és sinó una variant del de l’Europa meridional, la que integren Portugal, Espanya i Itàlia. Aquest model es caracteritza fonamentalment per la baixa incorporació del coneixement en la producció. Tres indicadors ho posen de manifest: en aquests països entre el 30% i el 40% dels treballadors ocupats tenen com a màxim els estudis secundaris inferiors (l’equivalent a l’ESO), quan al centre i al nord d’Europa la proporció no supera el 15%; en aquests països la inversió en R+D que fan les empreses privades no arriba a l'1% del PIB, quan allà se situa entre l'1,5% i el 2,5%; finalment, en aquests països no hi ha cap universitat situada entre les millors 150 del món (d’acord amb la classificació més utilitzada per mesurar aquest evanescent concepte).
En conseqüència, la productivitat per hora treballada, que havia crescut a taxes rapidíssimes en els anys 1950, 1960 i 1970, ara està estancada, cosa que significa que la distància que ens separa dels països del centre i del nord d’Europa creix. En el context d’una població envellida i cada cop més exigent amb la qualitat dels serveis públics, això significa que el finançament d’aquests països està i estarà permanentment en crisi.
És a la llum d’aquests fets que crec que hem de considerar tres impulsos que ens arriben de la Unió Europea. El primer és el creixent compromís amb la lluita contra el canvi climàtic. El segon és la creixent convicció que Europa s’ha de reindustrialitzar. El tercer és la síntesi dels anteriors: la convicció que la neutralitat carbònica pot ser la base d’una economia creadora de llocs de treball altament productius. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, ho sintetitza proclamant que “el Green Deal és la nova estratègia de creixement europea”.
En paral·lel, els països membres estan aprovant, sota la forma dels fons Next Generation, un gegantesc programa de suport a la modernització dels aparells productius que té com a objectiu principal finançar les transicions ecològica i digital als països mediterranis i orientals.
A Catalunya (com a la resta de l’Europa meridional) tenim, doncs, un problema gravíssim, un diagnòstic i els mitjans per portar-lo a la pràctica. El que resta d’article té per objecte alertar del perill que, en la posada en pràctica del remei, ens equivoquem d’objectiu.
Per començar, he de destacar que la transició energètica exigeix tres menes d’accions, que són complementàries però molt diferents.
La primera consisteix a incidir sobre el consum d’energia. Estem parlant de millorar l’aïllament dels edificis, d’instal·lar sensors per optimitzar-ne el consum, de canviar les calderes de calefacció per altres de més eficients i si és possible elèctriques, de substituir els vehicles de combustió interna per elèctrics (i, per tant, d’instal·lar carregadors als carrers de les nostres ciutats), etc.
La segona consisteix a produir molta electricitat renovable. Estem parlant d’instal·lar aerogeneradors i plaques solars.
Les anteriors són accions imprescindibles, però que no ens ajudaran gens a resoldre el nostre problema amb el model productiu, amb la productivitat i amb la sostenibilitat del nostre estat del benestar. Per posar-ho de manifest, imaginem que un país extremadament endarrerit decidís electrificar-se completament (incloent-hi la totalitat del seu parc mòbil i la seva rudimentària indústria) i produir tanta electricitat verda com consumeix, i esdevingués, d’aquesta manera, neutral carbònicament. El país en qüestió esdevindria un model per a molts altres, i la seva fita constituiria un exemple de solidaritat amb la resta del planeta, però és important destacar que no hauria avançat ni un mil·límetre en la cursa per proporcionar als seus habitants un futur econòmicament millor: ni més llocs de treball, ni millors sous.
Ens equivoquem, doncs, si ens pensem que Catalunya transformarà cap a millor el seu model de creixement a base d’instal·lar aïllaments, aerogeneradors i plaques solars o a base d’adquirir vehicles elèctrics i els seus corresponents carregadors.
L’únic vessant de la transició energètica que pot constituir una “estratègia de creixement” és el tercer: fabricar aïllaments, aerogeneradors, plaques solars, vehicles elèctrics, sensors, sistemes de control i qualsevol producte “verd” (des d’hidrogen a acer).
És d'acord amb aquest raonament que m’esgarrifa constatar que, per a molts, la clau del que tenim entre mans no és sinó que Catalunya produeixi molta electricitat verda a base d’ocupar el territori amb plaques xineses i aerogeneradors danesos. És, ben bé, agafar el rave per les fulles.
Miquel Puig és economista
