La transició energètica i el preu de la llum
El sistema marginalista que marca el preu de l’electricitat no es toca, basant-se en la convicció que és el més eficient per fomentar la transició energètica. I, alhora, els països de la Unió Europea han de ser cada vegada més creatius per ajudar a fer front a factures disparades a causa de l’efecte inflacionari que està afectant el preu del gas. Sense anar més lluny, la setmana passada el president Sánchez va enunciar un nou seguit de mesures, algunes d’elles adreçades directament al rebut de la llum: una disminució del 5% de l’IVA i un impost addicional sobre els beneficis extraordinaris a les empreses elèctriques.
D’una banda, trobem mesures pagades pel pressupost públic que miren d’alleujar la situació, empitjorant el dèficit. I, de l’altra, mesures que intenten retornar al pressupost públic part dels beneficis que estan obtenint les elèctriques. D’aquestes últimes, de moment en tenim tres. La primera: una complexa reducció dels marges obtinguts i que ha donat pocs resultats. La segona, aprovada fa pocs dies: la fixació del preu del gas a 40 euros/MWh, amb compensacions econòmiques que retallen el marge que s’obté sobre les energies renovables i, per tant, disminueixen les bondats del sistema marginalista. I la tercera, apuntada però sense detalls: un impost addicional sobre beneficis obtinguts durant el 2022 i que es coneixeran durant el primer trimestre de l’any vinent. Gairebé podríem parlar de col·lapse regulatori per a aquestes empreses, que segur que comportarà durant els pròxims mesos negociacions respecte a la convivència d’aquestes mesures. La gran concentració del mercat elèctric espanyol, en quatre grans empreses, dona al sector prou força perquè pugui vetllar pels seus interessos.
En tot cas, tant les mesures de despesa directa com les de transferències d’ingressos es consideren temporals, neixen amb dates de caducitat, encara que siguin prorrogables. Per tant, l’esperança és que, tard o d’hora, els preus baixin o, com a mínim, s’estabilitzin. Quan passarà? No ho sabem. Però el que sí que sabem és que, a la llarga, els combustibles fòssils seran cada vegada més escassos, més difícils de trobar i més cars d’extreure. I que els drets per les emissions de CO₂ aniran a l’alça. Així que, encara que aquesta pujada sigui més o menys persistent, el que podem afirmar és que no serà el darrer cop que viurem aquesta situació.
Potser l’error de fons és voler fer una transició energètica des d’una ignorància còmoda: voler creure que l’electricitat ens continua arribant de la mateixa manera, i de la mà de les mateixes empreses, com si encara tota es generés amb combustibles no renovables: a totes hores, sense talls, i amb la intensitat desitjada. ¿Seria possible ampliar o generar mercats energètics separats? ¿Que en comptes de posar la rentadora de nit quan el preu baixa, puguem escollir fer-ho quan faci sol? ¿O quan bufi el vent? Si puc triar viatjar en cotxe, tren, o avió, en funció del meu temps i el pressupost, per què no puc triar el tipus d’energia que consumeixo?
