La transició energètica, una oportunitat de transformació
En un article a l'ARA, Miquel Puig explica que el que cal a Catalunya és que la transició energètica es faci reindustrialitzant el país. És una raó de molt de pes: una nova industrialització podria crear nous llocs de treball de qualitat. Puig explica que la reindustrialització no es farà “a base d’instal·lar aïllaments, aerogeneradors i plaques solars o a base d’adquirir vehicles elèctrics i els seus corresponents carregadors”, perquè no crearan llocs de treball de qualitat.
El que hem de dir primer de tot és que la transició energètica és una revolució econòmica, però també (i sobretot) cultural. Fer la transició no s’acaba en els habitatges i en els cotxes. Implica necessàriament una transformació profunda de models industrials. Una via serà la migració cap a l’hidrogen en el món de la siderúrgia i de la química orgànica. Una altra vindrà de la transformació de les mercaderies, com la supressió del plàstic en els envasos o la modificació dels productes perquè tinguin menys diòxid de carboni en el seu contingut, per exemple disminuint pes i volum dels paquets. Tot plegat fa veure que la transformació serà un xoc per a la indústria i, depèn de com ho fem, pot resultar en un revulsiu o en l’accentuació del declivi.
En aquest camí d’adaptació industrial hi intervenen multitud de factors. Des de l’obtenció d’energia com la biomassa per a la producció de vapor, fins a l’adaptació flexible de les fàbriques per absorbir la volatilitat dels preus de l’electricitat. I tot plegat desemboca en un munt d’estratègies disruptives i de desenvolupaments tecnològics que s’haurien de veure com una ocasió per elevar el valor afegit del nostre teixit productiu i recuperar la competitivitat perduda, particularment respecte a territoris veïns. Portem anys perdent oportunitats industrials, veient com una part del teixit industrial es deslocalitza a l'Aragó, bé perquè troba terrenys a més bon preu, bé perquè l'administració d’aquesta comunitat aplica fast-tracks en projectes industrials importants, bé perquè les normes urbanístiques són més permissives que les de Catalunya.
Cal recordar que en l’àmbit d’energies renovables el bloqueig de Catalunya prové de lluny. El primer aerogenerador que es va situar a Roses el 1984 no va suposar la continuïtat de l’empresa que el va desenvolupar. Històricament el Govern no va creure en la necessitat ni en el potencial de l’energia eòlica ni fotovoltaica, i va observar aquestes opcions amb cert menyspreu. La Generalitat no va ajudar Ecotecnia, que finalment ha acabat en mans de General Electric, tot i mantenir un equip de 500 enginyers a Catalunya que dissenyen grans aerogeneradors marins. El menyspreu renovable es va accentuar en l’època del tripartit, que va signar el decret que va frenar per complet el desplegament renovable durant la dècada 2009-2019.
El fre al desplegament renovable i industrial arrela en un concepte que s’ha estès arreu del país: no fa falta esforçar-se per mantenir el benestar actual, no és necessari modificar cap part del territori per seguir gaudint d’una posició de competitivitat privilegiada. En definitiva, no hem de lluitar per preservar els privilegis actuals –podem adoptar una actitud contemplativa mentre la resta del món avança i s’adapta als nous paradigmes-. Ni tenim prou formació professional per atendre les demandes de la indústria, ni estem creant les condicions administratives per escurçar la tramitació de projectes i fer-la raonable per als seus impulsors, ni estem propiciant el relat a la societat per possibilitar un impuls industrial, ni per fer la transició energètica. Si la transició ecològica és sobretot un canvi cultural, una adaptació a un nou escenari que implica tothom, aquesta exigeix un alt grau de compromís, coherència i maduresa, sobretot per part de la classe dirigent.
L’aspecte més important de la transició energètica és la descarbonització i la desmaterialització de l’economia i això demana un camí d’innovació tecnològica, industrial i social. Una transformació d'aquest calibre serà difícil, sovint vinculada a injustícies i pèrdues pel camí. Per això no es pot deixar escapar cap oportunitat de futur, sigui digital, robòtica, de programari, de nova mobilitat, de rehabilitacions residencials, però tampoc de generació renovable, una acció que pot suposar una activitat de 4.000 milions d’euros, l’1,7% del PIB català, ni els llocs de treball que crearien 13 GW eòlics -14.625 llocs, si es fabriquen els components aquí-, o els 43 GW fotovoltaics en teulades i a terra que necessitarà el país -26.800 llocs de treball, sense fabricar plaques aquí-. El que és més important és que per dinamitzar la indústria verda cal que el consum de productes i que les pràctiques ciutadanes també ho siguin: no pot ser anar a vendre paper sostenible a Dinamarca perquè aquí no es consumeix. La indústria va on l’ecosistema econòmic i cultural ho facilita, perquè la implantació renovable fa de tractor industrial.
Tal com li va passar a Alemanya durant la reunificació el 1990, a Catalunya actualment no li sobra cap activitat que pugui generar riquesa en el futur. Ni els raves ni les fulles.
Joan Vila és president de la Comissió d’Energia de Pimec
