No cal saber de números per entendre que consumir sense aturador un recurs limitat acaba en col·lapse per esgotament del recurs. Si afegim que aquest recurs, les fonts energètiques fòssils, altera l’equilibri climàtic fins a portar-nos a l’actual emergència, molt abans fins i tot d’esgotar-se, queda clar que hem de sortir d’aquest cercle viciós i acabar en un model energètic sostenible. El camí de l’un a l’altre és la transició energètica.
La recepta és senzilla. D’una banda, eficiència energètica. Usar menys energia perquè reduïm les necessitats i ens fem eficients tot electrificant l’economia. De l’altra, abandonar el fòssil i la nuclear, fonts finites i brutes, i connectar-nos només a fonts renovables, que ens permetran un règim energètic sostenible i 100% descarbonitzat.
Amb més o menys matisos o variacions, tots estem d’acord amb aquesta idea general. Ara bé, quan passem del general al particular, de les grans paraules a les petites, amb un projecte amb nom, cognoms, lloc i entorn, les coses canvien. L’exemple d’això és que malgrat coincidir en l’objectiu final genèric, hem assistit a l’aparició molt estesa d’un corrent social contra projectes fotovoltaics a terra o fins i tot en cobertes de determinats edificis que ens diuen: “Sí, però així no”. “Sí, però la biodiversitat”. “Sí, però l’agricultura”. “Sí, però l’economia del vi”. “Sí, però el turisme”... Gairebé sempre motius raonables i raonats.
El que no ens diuen, però, és que un projecte fotovoltaic per ser aprovat a Catalunya ha de presentar estudis raonats en almenys catorze disciplines diferents. Des d’agricultura fins a urbanisme passant per arqueologia o medi ambient. Aquests estudis són analitzats, auditats i finalment valorats per tècnics competents de l’administració en cada disciplina que es deuen només a la regulació i a l’interès general. Si una sola d’aquestes avaluacions resulta desfavorable, el projecte no es pot fer. En altres paraules, si hi ha un sol argument racional, una raó, per no fer el projecte, el sistema garanteix els mecanismes perquè aquest projecte no es faci. Tenim molts exemples recents amb denegacions de projectes fonamentades en una, diverses o moltes raons.
Així, ¿com és que persistim en el “sí, però així no” quan el procés d’autorització administrativa ens garanteix que no hi haurà cap raó avaluada per tercers independents que determini que no es faci un projecte?
És simple. Els arguments racionals, els que podem discutir i un tercer pot avaluar, són la pell de la ceba. El cor, però, són les emocions. El sentiment de l’espoli de la terra. El neguit enfront del canvi. El rebuig a un nou paisatge que vivim com una agressió... Totes són emocions legítimes, íntimes i personals. L’essència de la nostra llibertat individual. El dret a sentir i a creure. El dret a l’emoció.
Es planteja, doncs, un conflicte entre la raó, la necessitat com a conjunt de ciutadans de ser “frugals, electrificats i renovables” i l’emoció personal del “no vull que es faci”.
El món sencer s’ha confabulat racionalment per arribar el 2050 a la neutralitat total en carboni, i s’hi ha compromès amb objectius com ara que les renovables cobreixin ja el 40% de les necessitats d’energia d’aquí a set anys, gairebé el doble d’enguany. El compromís es desgrana com a compromís dels països, després de les comunitats i finalment de la societat i la ciutadania. Hem de prendre aquesta medecina per guarir la salut del planeta i que no deixi de ser habitable. Tot raó. Però topem amb l’emoció individual legítima que malgrat saber racionalment que ens cal prendre la medecina sentim que no ens la volem empassar.
Identificar un problema és gairebé tenir-ne la solució. Si el problema és l’emoció, reconeguem-ho. Diguem-ho en veu alta. Davant del mirall i mirant-nos els uns als altres als ulls. I assumint-ho aprenguem col·lectivament a gestionar aquesta emoció. Garantim que cada projecte fotovoltaic hagi valorat totes les raons per desistir de fer-lo i, si no n’hi ha cap, parlem, dialoguem, posem-nos en la pell de l’altre i mirem de gestionar junts aquesta emoció, però fem el projecte, perquè ens cal.
Ni és bo que l’emoció ens porti a la irracionalitat ni que renunciem a la raó per por de gestionar les nostres emocions individuals i col·lectives. Ningú es posa a fer règim perquè li vingui de gust, ho fa per salut. Ningú paga impostos per desig, ho fa pel compromís social que permet obtenir els recursos que necessita el nostre estat del benestar. Necessitem l’energia solar fotovoltaica per salut i l’hem d’acceptar per compromís social.
