No és l’habitatge, és l’amistat. Vaig arribar a aquesta conclusió quan, consternada, vaig saber que al Japó algunes persones grans cometen robatoris per poder entrar a la presó i evitar la soledat. A la terra del sol naixent, de l’honor i la tecnologia, no hi ha por més gran que la d’envellir a soles. D’entrada penses que el desig real d’anar a presó és tenir menjar i llit assegurats, però resulta que, quan aquestes persones troben algú que es preocupa per elles, algú que els diu pel seu nom, que els pregunta cada dia com estan o que els acompanya a passejar, llavors ja no delinqueixen. Estar sols i no ser estimats per ningú és un dels sentiments més dolorosos que es puguin imaginar. Al Japó i a Catalunya, on la soledat avança com una epidèmia silenciosa. No volem morir sols.
És sorprenent que no s'hi busquin alternatives, fórmules de conviure comunitàriament. Podríem disminuir la pobresa i la soledat amb projectes conjunts i cooperatius. ¿Com és que al Japó es prefereix cometre robatoris? Per què a casa nostra costa tant (una mitjana de 10 anys) desenvolupar projectes de cohabitatge? El cert és que trencar amb el model social en què una persona ha crescut i s’ha desenvolupat fa molta por. I, curiosament, allò que és més poderós en un model de cohabitatge, on les persones viuen en espais independents amb sales i serveis comunitaris, és també el seu punt més transgressor: la ruptura amb la tradició, la comunitat, la convivència.
Al fons dels nostres cors hi ha el somni d’envellir i morir emparats per la nostra família, en braços dels nostres fills i filles, escalfant-nos amb l’entremaliat somriure dels nostres nets, mirant de reüll el rellotge de l’àvia, la llar de foc o les fotos groguenques sobre la lleixa. Però això, ai, com dol haver de dir-ho, és sobretot un somni, una quimera.
Les dades no enganyen i mostren que a Catalunya no estem tan lluny del Japó. També la boira fosca de la soledat, cada cop més espessa, s’ha instal·lat entre nosaltres. Al voltant del 35% de les persones que tenen entre 20 i 40 anys se senten soles, i aquest sentiment s’incrementa amb l’edat fins a arribar a quasi la meitat de les persones grans. El sentiment de soledat multiplica per cinc el risc de depressió i aquesta augmenta 21 cops la possibilitat de suïcidi. Què ens està passant?
Hi ha evidències científiques que l’individualisme ha crescut imparablement en els darrers 150 anys. Parlo de la tendència psicosociològica d’atorgar primacia a la persona respecte de la col·lectivitat, facilitant la independència de la gent però al mateix temps afeblint els llaços familiars i comunitaris. Quan no sabem com es diuen els nostres veïns que acabem de saludar a l’ascensor estem vivint de ple l’era de l’individualisme, igual que quan passem de llarg en veure una persona estesa al carrer perquè “ves a saber quin problema té”. Ni tan sols la celebrada cultura mediterrània ens ha estalviat aquesta pèrdua.
La història ha relacionat l’individualisme amb factors socioeconòmics. Des de 1860 les famílies són cada cop més petites, passant de les famílies extenses de fa dos segles, fonamentalment a entorns agraris, a les actuals petites famílies nuclears urbanes. Això ha comportat menor interacció comunitària i major aïllament. Al mateix temps les feines liberals o d’oficina (de coll blanc) han substituït les feines col·lectives, cooperatives, manuals, pròpies del camp i de la classe obrera (de coll blau).
Els psicòlegs nord-americans Igor Grossman i Michael Varnum van concloure al 2015, que el creixent individualisme social està associat a l’auge dels treballs d’oficina i professions liberals. El que ens fa més individualistes és la feina contemporània, malgrat que té aspectes positius com el creixement de la classe mitjana i de la renda per càpita de la població. Al Japó han creat un ministeri de la soledat, però també al Regne Unit hi ha una secretaria d’estat de la soledat i a altres països occidentals, com a casa nostra, s’estan dissenyant programes contra l’extensió de la soledat.
El cohousing crea comunitats que comparteixen valors en habitatges individuals amb espais i serveis comuns per gaudir d’algunes etapes de la vida. Trenca de ple amb el model familiar tradicional que, a hores d'ara, condueix freqüentment a la soledat. Per això cal valentia per afrontar-ho i superar les pors, perquè els guanys de crear nous llaços d’afecte, espais creatius i culturals, i viure rodejat de persones escollides serà molt més gran que esperar la realització d’un somni que s’esvaeix.
