La Mònica està desesperada. La seva germana de 13 anys s’ha passat el confinament a l’habitació fent amistats virtuals i acaba d’exigir a la família que deixin d’adreçar-se a ella pel “nom mort” (dead name) i li diguin Àlex. Vol començar la transició amb testosterona i amputar-se els pits perquè és un noi atrapat en un cos de noia. La mare l’ha portada al psicòleg, i aquest, adduint que no és un tema de salut mental, l’ha derivada immediatament a dos llocs: a Trànsit, la unitat de tractament de la identitat de gènere de la sanitat catalana, i al SIAD de la ciutat, el servei d’informació i atenció a les dones que teòricament és un recurs contra la violència de gènere i es finança amb diners del pacte d’estat.
A la primera visita per informar-se, surten de Trànsit amb la recepta de la testosterona i un document de quatre pàgines. Les dues primeres diuen que tot és innocu i reversible. Les altres dues pàgines són un llistat de més de 40 associacions catalanes de “famílies trans”, subvencionades per la Generalitat. Al SIAD li confirmen l’associació que té més a prop i el gran avantatge que fan excursions i tenen un grup de “joves trans” amb trobades online dos cops per setmana.
La Mònica s’estira els cabells perquè ella ha estat defensant fins fa poc que hi ha gent “trans” i que tenen “dret a ser realment qui són” modificant irreversiblement el seu cos, arran de les xerrades de l’associació Chrysallis, també subvencionada, a l’institut. Xerrades organitzades per la professora responsable d’igualtat després de fer un taller aparentment sobre coeducació del departament d’Ensenyament. Ara és conscient del procés de captació i del fenomen de la disfòria de gènere d’inici ràpid per contagi: tres companyes de la seva germana ara també es diuen Àlex i “són nois”. Una ja té barba, se li ha retirat la regla i està en llista d’espera per amputar-se els pits. A l’institut ho han celebrat i comunicat a tot el professorat: és un valent i popular alumne trans. No cal dir que només es relacionen entre elles i amb el grup virtual que és la seva “nova família”. La família de la Mònica assisteix a les xerrades de l’associació per saber com s’han de comportar per no perjudicar el seu “fill trans” i evitar que es suïcidi, tal com els han advertit.
El Ramón i la Montse són convocats a una reunió a l’escola on els seus fills bessons, dos nens, fan P5. Les mestres els informen (!) que un dels nens probablement és una nena. Els pregunten si a casa també li agrada fer coses “de nena” com disfressar-se amb sabates i vestits de la mare, triar roba de color rosa o jugar preferentment amb nenes. Els aconsellen que portin el nen a Trànsit per confirmar la seva identitat i estar al cas a l’hora de bloquejar-li la pubertat amb medicació abans que es manifesti. També els diuen que busquin alguna associació de “famílies trans” per saber com tirar endavant amb la transició social, potser preguntar-li si vol canviar de nom, i així evitar un patiment innecessari per la incongruència que el/la nen/a probablement està vivint i per al qual l’escola també té un protocol previst.
El Ramón i la Montse s’espanten en veure els estereotips sexistes i els riscos per la salut i el desenvolupament del seu fill que les mestres presenten com a part de l’“acompanyament a l’alumnat trans” segons el protocol del departament d’Educació. Decideixen canviar els infants d’escola quan llegeixen les conseqüències que els esperen –denúncia a Inspecció Educativa per situació de risc i desemparament– si porten la contrària al “diagnòstic” del centre. Però també se senten culpables. La Montse, de passar-se, potser, deixant als seus fills tanta llibertat per explorar i per diferenciar-se, sense calcular-ne les reaccions en un entorn rígid i conservador malgrat les aparences. El Ramón, de no haver pogut passar més temps amb els nanos, atès que l’únic contracte que ha aconseguit els darrers anys l’obliga a fer torns canviants de matí, tarda i nit.
En els darrers anys s’ha disparat exponencialment la incidència de casos a mesura que s’ha imposat la fal·làcia “trans” en l’àmbit de la salut, l’educació i l’administració pública, propagada pels mitjans de comunicació i el lleure audiovisual infantil i juvenil. Ja hi ha tota una generació d’infants i joves, que estaven ben sans, mutilats i convertits en dependents vitalicis de tractaments hormonals. Això no són drets humans, seguiu la pista dels diners. Per aquestes i altres raons, les feministes ens oposem a la nova llei trans catalana.
