Fa unes setmanes el govern britànic va manifestar que, en cas que Escòcia optés per la independència en el referèndum que està previst per al setembre del 2014, el cent per cent de l’actual estoc de deute públic seria assumit pel Tresor britànic i acte seguit s’iniciarien negociacions amb el futur estat escocès perquè assumís el compromís de fer front a la part que li correspongués en el repartiment de béns, drets i obligacions. D’aquesta manera els tenedors (o posseïdors) de bons de l’estat britànic no haurien de suportar una substitució del subjecte obligat al pagament d’interessos i capital. Aquest compromís ha estat elogiat en mitjans sobiranistes catalans com a exemple de responsabilitat a la vegada que d’acceptació de la necessitat de conduir el procés per la via de la negociació i l’acord.
En realitat, el govern de Cameron no té més remei que fer el que va dir que faria. Des d’un punt de vista jurídic no es podria esperar que els propietaris dels bons acceptessin una substitució de l’emissor, ja fos parcialment mitjançant la segregació de cada títol de la part corresponent a Escòcia, o bé mitjançant l’adjudicació d’una part dels bons ja emesos al nou estat escocès. Si considerem, com sembla, que després de la secessió una de les entitats resultants es considerarà hereva de l’estat previ, mantenint el mateix nom i personalitat jurídica internacional, totes les obligacions contractuals seguiran vives i hauran de ser satisfetes per aquest mateix estat, ara amb unes fronteres modificades i el seu territori i població disminuïts.
La conseqüència més espectacular d’aquest fet és que, en un procés de secessió, com més importància relativa tingui el territori que se segrega més hauria de ser l’interès de l’estat d’origen (la Gran Bretanya o Espanya) a afrontar el procés a través de la negociació de bona fe. Això és així perquè el volum de deute es mantindrà invariable, mentre que la capacitat per fer front a aquest deute es reduirà significativament, cosa que crearà un risc d’insolvència. Per al nou estat una secessió traumàtica, sense cap negociació, tindria molts efectes negatius, cert, però també un enorme avantatge: el nou estat naixeria sense endeutament, amb el que això representa en les condicions financeres actuals.
En el cas d’Espanya i Catalunya, la situació és encara més complexa per dos fets. En primer lloc perquè la Generalitat és subjecte emissor de deute autonòmic. Sembla evident que, fins i tot en el pitjor dels escenaris de ruptura de relacions, el futur estat català assumiria com a propi el deute de la Generalitat davant del mercat financer, tot i que aquest deute estaria, de fet, emès per una entitat, la Generalitat, que, en realitat, desapareixeria com a tal un cop consumada la independència. La substitució pel nou estat català seria previsible per la coincidència en territori i població, però no es derivaria de cap successió jurídica sinó que seria més aviat una decisió política per presentar una imatge de credibilitat i fermesa davant els mercats de cara a futures emissions de deute del nou estat català independent.
El segon fet rellevant que cal tenir en compte és que, en l’actualitat, el principal creditor de la Generalitat de Catalunya és l’estat espanyol, a través de les aportacions del fons de liquiditat autonòmic (FLA). Aquesta circumstància fa encara més necessària la negociació. Si no hi hagués negociació, Catalunya potser podria fer els seus propis números i considerar que una part o tot aquest deute podria quedar cancel·lat si s’apliqués la balança fiscal negativa d’un cert període de temps previ a la secessió. Si la secessió es produís sense reconeixement del nou estat català per part d’Espanya, difícilment aquesta podria fer valer els seus drets sobre un deute emès en realitat per una entitat subnacional pertanyent de dret a l’antic estat comú.
Per a Espanya aquesta situació agreujaria encara més la seva posició financera. Els diners del FLA procedeixen bàsicament d’emissions de deute públic espanyol. Si el nou estat català no reconeix el deute de la Generalitat amb l’estat espanyol, quedaria sense contrapartida en el balanç d’Espanya, cosa que crearia un desequilibri que en l’actualitat ja suposa més de dos punts percentuals del PIB espanyol actual. Caldria afegir-hi el fet que amb la secessió Espanya perdria quasi un 19% del seu PIB.
Les grans preguntes d’aquest procés segueixen estant del cantó de la política. S’avindrà finalment l’estat espanyol a negociar? S’aconseguiran des de Catalunya les grans majories que legitimin la independència? Hi haurà en algun moment intervenció de la Unió Europea? No ho sabem. El que sí que sabem és que si la voluntat de la ciutadania catalana és ferma i es manifesta de manera clarament majoritària, arribarà un punt en el qual Espanya s’enfrontarà a un abisme econòmic que ni el mateix Estat ni la Unió Europea podran assumir. La fragilitat de la prima de risc, i fins i tot l’equilibri de l’euro, es podria posar en perill. Així doncs, no sembla que hi hagi altre camí, tard o d’hora, que entrar en un procés de negociació. En aquesta negociació es determinaran les bases de les relacions amb el nou estat, inclòs el seu reconeixement i manteniment o reincorporació urgent a la UE i a la unió monetària. Per part de Catalunya queda clar que s’haurà d’afrontar igualment des de la bona fe, i assumint la part que correspongui dels béns, drets i obligacions com a part que hem estat de l’estat espanyol.