05/06/2012

Trames, i més trames

Diu Jorge Luis Borges que fou a final del segle XVIII i a principi del XIX que l'home va començar a inventar-se les trames. Tot i que n'hi ha precursors. Borges diu que d'ençà d'Allan Poe " un relato debe ser escrito atendiendo a la última frase, y un poema atendiendo al último verso. Esto degeneró en el relato con truco, y en los siglos XIX y XX la gente ha inventado toda clase de tramas. Estas tramas son a veces muy ingeniosas; si nos limitamos a contarlas, son más ingeniosas que las tramas de la épica. Pero, por alguna razón, notamos en ellas algo artificioso; o, mejor dicho, algo trivial. Si tomamos dos casos -supongamos que la historia del doctor Jekyll y el señor Hyde, y una novela o una película como 'Psicosis'-, puede que la trama de la segunda sea más ingeniosa, pero intuimos que hay más detrás de la trama de Stevenson ". Forçant les comparances i extrapolant la cosa a àmbits més vasts, podríem dir que gran part del món d'avui es complau en les trames que inventa, es conforma a ésser una idea que espera una frase final que la faci creïble. De resultes d'això, l'economia, la política, el periodisme i l'art han esdevingut, exclusivament, ficció.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La trama que hipoteca l'art plàstic. Continuem escoltant Borges: " Pienso que la novela está fracasando. Pienso que todos esos experimentos con la novela, tan atrevidos e interesantes -por ejemplo, la idea de los cambios de tiempo, la idea de que la historia sea contada por distintos personajes-, todos se dirigen al momento en que sentiremos que la novela ya no nos acompaña ". Sospito que l'art plàstic va pel mateix camí. L'autoritat del crític ha passat al comissari i del comissari al mercat; és a dir, el rigor científic de l'historiador s'ha diluït en mans del discurs especulatiu i especulador. Molts dels experiments i trames discursives que els comissaris inventen no fan sinó fondre el potencial de la plàstica, i passen per alt que hi ha expressions de la realitat que només poden manifestar-se plàsticament, que no poden esdevenir literatura, ni reduir-se a fet sociològic, que són vida com a presències intangibles i que renunciar a suggerir-les com a enigmes equival a acceptar d'amputar-nos la capacitat de comprendre. Gran part del discurs plàstic actual es confegeix artificialment d'acord amb la frase que el tanca. I la trama que l'artífex basteix per donar cos a l'elucubració construïda no fa sinó empobrir -distreure- la dimensió de l'art, que no és fantasia, sinó realitat profunda.

Cargando
No hay anuncios

Economia-Picasso-especulació. L'exposició Economia-Picasso , que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, és un cas flagrant d'especulació pretensiosa. Picasso hi esdevé anècdota. La importància de Picasso és que el seu relat s'escampa als quatre vents, que es nega al reduccionisme. Només cal veure que el mateix any que pinta Els tres músics (1921) pinta, també, Tres dones a la font , cubista l'un, classicitzant l'altre. L'obra de Picasso permet moltes interpretacions, però de cap manera no permet d'esdevenir una idea a salvar. Una idea al servei de la glòria dels comissaris que l'han tinguda i no pas de l'artista que pretenen estudiar. A través d'un muntatge-tramoia es vesteix un aparat laberíntic que, amb un farragós poti-poti de citacions, vol amagar el superficial bagatge intel·lectual dels creadors de l'exposició. Els museus haurien de fugir de la banalitat i apostar decididament pel rigor.

Als antípodes d'aquesta mostra hi ha l'exposició del MNAC Catalunya 1400. El gòtic internacional , en què els comissaris, com a veritables estudiosos, han fet aportacions substancioses que seran celebrades per la comunitat científica internacional, amb la qual cosa el valor del gòtic internacional català esdevindrà un punt de referència inqüestionable que ens donarà cos i tremp. I, aprofitant que parlo d'aquesta exposició que ningú no hauria de deixar escapar, faig pública una petició: ara que s'ha descobert que els dibuixos dels brodats del tern de sant Jordi, propietat de la Generalitat, són obra de Bernat Martorell, estaria bé que aquesta peça extraordinària fos deixada en dipòsit al museu per ésser-hi exposada permanentment, com ja hi és el sant Jordi de plata, també de la Generalitat, testimoni preciós de l'orfebreria del moment. Aquests brodats són imprescindibles per al discurs del museu, perquè poden ajudar a fer entendre als visitants l'excepcionalitat històrica del nostre gòtic internacional.

Cargando
No hay anuncios

I tornant al començament, deixo que Borges remati l'article: "Sólo existe un número reducido de tramas. [...] Quizá todas las tramas correspondan sólo a unos pocos modelos. Hoy, por supuesto, la gente inventa tantas tramas que nos ciegan. Pero quizá flaquee tal ataque de ingenio y descubramos que todas esas tramas sólo son apariencias de un reducido número de tramas esenciales. Y esto, para mí, está fuera de discusión".