Traïcions i lleialtats

Si, com diu Richard Rorty, el problema de la justícia és un problema de lleialtat, el moviment autodeterminista català és una traïció. En concret, és una traïció a la idea imperant d’Espanya, expressada en l’acció legislativa del Congrés espanyol i en les interpretacions del Tribunal Constitucional. Com que part d’aquesta acció legislativa ha estat pactada amb els partits que aspiraven a representar les minories nacionals de l’Estat, part del problema es pot veure també com l’incompliment d’aquests pactes. En aquest sentit, la traïció seria inversa: la part feble del pacte no té garanties que el que s’ha acordat sigui complert per la part forta, que el traeix. Aquest sí que és un problema de garanties.

Però és més interessant de l’altra manera. Els partidaris de l’autodeterminació traeixen la idea que el poble espanyol és un subjecte sobirà indivisible, una unitat de destí inviolable. Quan els polítics i els intel·lectuals diuen que Catalunya no té dret a l’autodeterminació estan dient això. La seva preocupació no és el dret internacional ni “la convivència”. El que volen dir és que l’autodeterminació de Catalunya els deslliura políticament de respectar els límits del dret internacional i de la convivència (una altra cosa és que puguin), per tal de ser coherents amb el principi d’unitat indiscutible. La discussió d’aquest principi és la traïció.

Però tota traïció és una lleialtat a una altra cosa. La traïció al principi d’unitat del subjecte espanyol és la lleialtat al principi d’autogovern del subjecte català. El moviment autodeterminista català es pot veure indistintament com el resultat de la incapacitat de fer encaixar això que els juristes anomenen “autodeterminació interna” dins del marc espanyol, o com l’expressió d’un desig llargament bressolat que ha aconseguit treure el cap perquè s’ha acabat a Europa el temps en què els estats s’unificaven gràcies a la tecnologia militar (de la pólvora del Renaixement a la Guerra Freda). En totes dues versions es tracta del manteniment de la lleialtat a un subjecte polític i la voluntat d’esmena del principi fonamental de la unitat d’Espanya.

Es pot discutir, com fan els líders d’En Comú, si aquesta voluntat d’esmena ja ha recorregut tot l’espai que el pactisme entre fort i feble permet. O si, com diuen els independentistes, la sentència de l’Estatut i les condicions i conseqüències polítiques que l’expliquen són prova suficient que l’autodeterminació interna, l’estat de les autonomies, és un cul-de-sac. Però un cop el Parlament de Catalunya, que sempre s’ha entès a ell mateix com l’expressió del poble que representa, afirma que l’electorat ha de poder exercir l’autodeterminació externa, només tens l’opció d’acatar aquesta decisió del Parlament o negar-la en nom d’una altra lleialtat.

És per aquest motiu que la posició de la direcció d’En Comú i Podem a Catalunya és una traïció a la idea que el subjecte polític català existeix amb prou legitimitat per avaluar aquest conflicte per ell mateix i expressa la lleialtat a la idea que el subjecte polític espanyol, com a unitat, té dret a vetar-lo.

La part més interessant d’aquesta dialèctica entre traïció i lleialtat, però, té a veure amb Podem a Espanya. Podem no es veu en el dilema de decidir a quin subjecte polític ha de ser lleial. Però sí que pot decidir si el contingut que s’ha donat a aquest subjecte els darrers 30 anys exigeix lleialtat. L’evolució del seu posicionament sobre el referèndum demostra que han entès el problema perfectament. Curiosament, el fet que en culpin el PP, com si la solució passés per la victòria de Podem, no és només un xantatge pueril, també és un blanqueig del règim del qual el PP és només un agent. El problema ja no és l’Estat, sinó un partit. Podem són els crítics d’una decadència que alhora encarnen.

Paradoxalment, aquesta posició demostra els límits de la reforma d’Espanya. Podem creu que no pot pagar el preu d’afirmar políticament la legitimitat del Parlament com a representant d’un subjecte polític. Han perdut l’esperança que Espanya pugui acceptar una cosa així o que un discurs així pugui ser guanyador. És un càlcul cínic i covard que demostra que al pitjor d’Espanya no hi ha ningú que s’hi enfronti des del cor de la lleialtat al projecte. Que l’esquerra espanyola que manté viva la memòria dels moviments progressistes del XIX i de la República hagi claudicat als principis hegemònics des del 23-F és una tragèdia espanyola, però allibera els catalans de les restes de lleialtat que podien quedar i deslliga el futur polític de Catalunya en Comú del que en comú decideixi Catalunya. No servirà de res que al darrer moment Ada Colau i Xavier Domènech vagin a “votar” l’1-O per “protestar” contra les potencials “repressions” del PP, perquè serà només una coreografia que no toca el fons de la qüestió, i arrabassa el poder a les institucions que diuen voler governar.