El mal que causen els abusos sexuals admesos ahir pels Jesuïtes de Catalunya no s’atura en la destrossa de nombroses vides concretes, sinó que destrueix, com una cèl·lula maligna que s’escampa i es multiplica pel cos, el principi bàsic de funcionament de les relacions entre persones i del conjunt la societat, que és la confiança.
Cap dels dos mals és fàcil de reparar. El dany a les víctimes deixa ferides obertes que, en el millor dels casos, el temps i la teràpia poden convertir en cicatrius. I la traïció a la confiança general instal·la tothom en la malfiança, en la vigilància, en el “no hi ha un pam de net” i en el “tots són iguals”. La traïció a la confiança dels pares i dels alumnes a les escoles religiosos no té nom i és múltiple: la dels perpetradors, la dels encobridors i la de tots dos grups als principis més elementals d’allò que predicaven, que, a més a més, eren i són transcendents.
Si obrim el focus, la llista de decepcions que acumulem com a societat ve de tot arreu, tant d’institucions privades com públiques, i molt especialment de partits polítics i dels seus líders, que, com les institucions religioses, demanen la confiança en nom d’un ideal superior de bé col·lectiu.
El resultat de tants desenganys ens convidaria a instal·lar-nos en el no creure en res ni ningú. Però els desenganys són inherents a la condició humana. Per això el Codi Penal fa temps que està redactat i, de fet, és un inventari i recordatori de totes les causes possibles de traïció a la confiança. No podem ser ingenus, però és molt pitjor ser cínics, perquè és injust per a molta gent decent i perquè així no podem viure.
