Tragicomèdia

La vida “és un conte narrat per un idiota, ple de soroll i de fúria i que no significa res”. Aquesta sentència de Macbeth és un dels fragments més citats i recitats de Shakespeare. No és fàcil descriure amb tan poques paraules la precarietat de la condició humana. No sabem ben bé què som ni què hi fem aquí. I per això la humanitat ha estat permanentment inventant relats per superar una contradicció difícil d’assumir: la vida no té sentit però el sentit és necessari per viure.

Construir faules protectores ha estat una exigència per donar il·lusions a les persones, però sobretot per legitimar poders i dominacions. Després de segles tenyits de relats religiosos, fundats en la transcendència inefable, amb la modernitat es va produir una certa transferència de les creences a les ideologies. Formes de donar sentit col·lectiu que, malgrat fundar-se en l’experiència tangible, a mesura que s’imposaven adquirien una dimensió transcendental. En aquest terreny ha tingut especial èxit el nacionalisme. A partir d’una realitat: les comunitats, instal·lades en un espai físic més o menys definit i articulades a través d’institucions de poder i dominació, van anar construint discursos que donaven caràcter a la nació i la convertien en realitat transcendental a defensar patriòticament (és a dir, a ulls clucs).

De tal experiència, tal creença. La nació anomenada pàtria com a identificació amb una cultura compartida i un marc de delimitació: els nostres i els altres. Una llarga història d’èxits i d’atrocitats, real com la mateixa humanitat, que ha tingut els seus millors moments quan les nacions s’han organitzat des de la democràcia, deixant així espai a la diversitat i a la diferència. Però sempre amb el regust religiós del marc d’estricta observança: els nacionalismes marquen la pauta i el que hi introdueix dubtes i interrogants és sospitós. I així seguim entre Catalunya i Espanya en un episodi més d’aquesta història.

El problema sempre és el mateix: quan hi ha discrepàncies en la definició de la pàtria, i dos transcendentals xoquen, el joc de bons i dolents es dispara. En la dinàmica de confrontació, els mateixos patriotes es divideixen entre autèntics i traïdors, especialment quan l’impuls decau i el somni es desdibuixa. Les paraules es devaluen, es converteixen en lletanies. I la política esdevé tragicomèdia. Ho hem vist aquesta setmana a Montjuïc, amb unes escenificacions que, cada una a la seva manera, defugien la realitat. I, com era previsible, ha capitalitzat l’espectacle el més poderós.