El submarí 'Titan' i la transgressió de ser ric
La primera tragèdia del Titanic s'esdevingué fa 111 anys, i va tenir un gran impacte tant en la cultura popular com en pensadors rellevants. Oswald Spengler (1880-1936), autor de La decadència d'Occident, va començar a perfilar el llibre que el transformaria en l'assagista més influent del primer quart del segle XX tot just llavors (el primer volum es va publicar el 1918, i el segon ara fa tot just un segle, el 1923). Molt abans de la pel·lícula que va protagonitzar Leonardo DiCaprio l'any 1997 ja se n'havien fet moltes altres. Les dues primeres es van rodar immediatament després de la tragèdia, l'estiu del mateix 1912. Destaca la caríssima i fallida producció que va auspiciar el 1943, en plena Segona Guerra Mundial, el ministre de Propaganda del Tercer Reich, Joseph Goebbels, amb la curiosa intenció de ridiculitzar la marina britànica. El superescarni cap als anglesos va costar molts milions de marcs i ni tan sols es va arribar a estrenar (aquesta història, plena d'extravagàncies i absurditats, mereixeria un article a part; o dos).
L'impacte emocional causat per l'enfonsament d'aquell vaixell que no es podia enfonsar estava relacionat, probablement, amb les expectatives inaudites que va generar fins i tot abans de la seva construcció, que per cert va ser rapidíssima. Es presentava pomposament com "la culminació de les ciències i les arts". En el moment àlgid del colonialisme europeu, representava també per a molts la superioritat incontestable d'Occident. Per aquest motiu, Spengler i molts altres hi van percebre una enorme metàfora, funesta i desmesurada, una escena obertament wagneriana de tragèdia total, així com un mal averany que condicionaria tot el segle XX. El 14 d'abril del 1912, la mateixa nit de la tragèdia, el Titanic va deixar de ser un cim de l'enginyeria naval i esdevingué, en efecte, una metàfora polivalent: l'arrogància de la tècnica, les desigualtats socials entre els magnats de primera classe i els morts de gana de tercera, la insolidaritat, la noblesa, els abismes insondables de l'oceà, el destí... Hi va haver milers d'històries truculentes de gent que suposadament havia d'embarcar-se aquell dia, però... Sí, el destí: és un argument que no falla mai, aquest. Les coses de l'amor tampoc.
L'accident de conseqüències fatals del batiscaf Titan, esdevingut fa pocs dies, també va començar a segregar metàfores a una velocitat inaudita. Crida l'atenció que, amb més d'un segle de diferència, siguin exactament les mateixes. Entre la darrera dècada del segle XIX i la primera del XX, si fa no fa fins a la Primera Guerra Mundial, el flux de passatgers que anaven de l'Europa pobra fins a l'Amèrica emergent era enorme. Jueus polonesos paupèrrims que s'adreçaven cap a Nova York, calabresos terroni que somiaven en Buenos Aires... Milions de persones viatjant en condicions sovint infrahumanes cap a un futur incert i sense retorn. L'any 1912, aquesta comparació va ser un clàssic: les cabines opulentes dels ricatxos i els caus infectes dels immigrants que fugien de la misèria. L'any 2023, també. El bon poble ha dictaminat a les xarxes socials que els passatgers del Titan eren l'equivalent dels passatgers de primera del Titanic. Fa 111 anys, bevien el millor Armagnac escoltant, entre marbres luxosos i velluts, un quartet de corda, mentre els passatgers de tercera menjaven ranxo i cantaven cançons en ídix. Avui, els passatgers del Titan malgasten els seus diners anant a veure ferralla submarina mentre al Mediterrani moren persones que volen arribar a les costes d'Europa en embarcacions sobrecarregades. Heus aquí la mateixa història. Per què ens agrada, per què ens fa sentir millor tot i saber que entre un episodi i l'altre només hi ha la relació que la nostra il·limitada capacitat per a les comparacions demagògiques pugui arribar a articular?
Potser perquè les dues històries fan referència a les conseqüències d'una suposada transgressió. Els primers grans relats parlen de transgressions i en subratllen les conseqüències: des del Gènesi bíblic fins a certs mites grecs, passant per altres històries presents a la majoria de cultures. L'esquema conceptual és el de l'autoalliçonament. En la mesura que relacionen fatalitat i justícia, aquestes històries ens fan sentir millor. Les metàfores que acaben conformant adquireixen una dimensió demostrativa i poden emprar-se, fins i tot, com a armes llancívoles. Els hebreus captius a Babilònia van correlacionar una transgressió arquitectònica (una torre de dimensions inusuals per a l'època) amb un càstig (la confusió de les llengües). Som on érem.