La tragèdia i la vida
1. BONDAT. Dilluns, Tzvetan Todorov, en una conferència a Barcelona sobre Vida i destí, una de les més profundes requisitòries contra el totalitarisme en totes les seves modalitats, reivindicava la idea central del pensament de Vassili Grossman: l’aposta por la bondat enfront de la temptació del bé. Quan es mobilitza una comunitat sota la bandera del bé, tard o d’hora la sang corre, diria Grossman. La vida conté una pulsió irrefrenable cap a la llibertat, però el destí és tràgic i és en aquesta contradicció que les fantasies del bé són un perill. La bondat ens permet reconèixer l’altre sense renunciar a ser nosaltres mateixos però sense pretendre imposar-li el nostre bé. Darrere d’aquesta idea de Grossman batega el principi cristià que cal castigar el pecat però hem de saber perdonar el pecador, difícil de defensar en una societat que, sota l’impuls de certa simplificació mediàtica de la realitat (narratives de bons i dolents, blanc i negre, guanyadors i perdedors), tendeix a demanar condemnes definitives i radicals i a gaudir de l’espectacle de la caiguda i de la venjança més que de la reparació.
2. MORT. Mentre Todorov parlava, a la ciutat les converses giraven al voltant de la tragèdia de l’Institut Joan Fuster del barri de Navas. Un nen mata un professor i fereix quatre persones. És esfereïdor, perquè trenca tots els ordres de la societat i de la convivència. En una escola -on els infants es formen-, un crim d’un alumne contra un mestre. Totes les jerarquies trastornades. En altres cultures -tots tenim al cap els Estats Units- fets com aquest són relativament freqüents, per raons que ara no vénen al cas. Aquí és un fet insòlit, i falten paràmetres per assumir-lo. Sempre que hi ha alguna tragèdia que afecta la vida de persones -i més encara si són veïns de ciutat i de país- el dolor, la por i la indignació ens porten a buscar un culpable que hi doni sentit, perquè sempre és tranquil·litzador saber qui ho ha fet però, sobretot, per què ho ha fet, encara que les raons siguin profundament aberrants. En el fons, per als humans resulta molt més confortant que al final del laberint hi hagi el Minotaure que trobar-lo buit. Res és més desconcertant que el que no ha decidit ningú ni té cap raó.
En aquest cas, l’autor el sabem. De culpabilitat jurídica no se n’hi pot atorgar i la subjectiva potser no la té. L’explicació segurament està en el trastorn mental, en la malaltia, l’únic sentit de la qual és la pròpia dimensió tràgica d’una vida que porta a la mort. Estem en una societat democràtica i els fets provocaran inevitablement debat i preguntes sobre possibles deficiències en el sistema escolar i sobre maneres de garantir una seguretat més gran. Està bé que es faci, perquè tot el que es pugui millorar és bo i perquè segurament té també una certa funció terapèutica per a una comunitat educativa impactada per la pèrdua d’un company i per la irrupció contaminant i desconcertant de la violència. Però tot fa pensar que és un fet que forma part d’aquelles coses difícils de detectar i quasi impossibles de prevenir. Ens obsedim a vegades amb el risc zero, i no existeix. Senzillament és antinatural. I fixar-lo com a objectiu polític forma part de la irresponsabilitat de la promesa del bé que denuncia Grossman.
3. VIDA. Alguns dels eterns partidaris de la mà dura voldran tornar a discutir si cal rebaixar encara més l’edat de la responsabilitat penal. Un debat totalment fora de lloc, només explicable pel furor punitiu que propaguen els polítics que utilitzen el discurs de la por com a estratègia de submissió. Quan tenen lloc fets com el del barri de Navas hi ha una certa tendència a deshumanitzar els autors. Com si volguéssim creure que no són dels nostres. Hi ha un crim i hi ha una persona, un noi, tot just entrant a l’adolescència, que l’ha comès. Malalt o no, és un humà com nosaltres, en procés de socialització. L’obligació del seu entorn i de les institucions és fer el que calgui per reconstruir la vida d’aquesta persona, per fer-la viable, sense que el seu crim quedi com un estigma que el condemni per sempre a la marginalitat i a l’exclusió. Segur que és un esforç que requereix moltes dosis de la bondat de què parlava Grossman: la generositat de reconèixer l’altre malgrat tot. Després del moment àlgid de la informació, segur que anirà bé el silenci, sempre que serveixi per protegir i no per abandonar aquest nen que s’ha de poder fer gran.