Feia temps que en la distància se sentien els renills, des de terres llunyanes avançaven al galop els cavalls del retrocés aixecant una bona polseguera, resposta clara al recent avanç del feminisme. És sabut que no hi ha progrés sense reacció, perquè tot progrés desperta les ires dels guardians de l’immobilisme. Hi ha qui no vol avançar, hi ha qui vol retrocedir. Perquè amb el marc del passat –la subordinació de les dones, el domini del mascle, la roda del capitalisme explotador perfectament engreixada– no cal afrontar nous reptes: la desjerarquització, el desballestament del binarisme, el millor repartiment dels recursos i de les cures, etc. Quedant-nos on érem abans, els que sempre han guanyat continuaran guanyant.
Però als escacs, igual que a l’època feudal, perquè el rei i la reina guanyin fa falta la feina abnegada dels peons. Milers i milers de peons obedients que fan el que volen els que aspiren a continuar governant el món i a garantir les seves desigualtats, la seva misèria, la seva violència (que es tradueix aquí en una trentena de dones assassinades per les seves parelles o exparelles des de principi d'any). Roro, tiktoker gallega que al DNI du el nom de Rocío López Bueno, amb més de cinc milions de seguidors a la citada xarxa social, és un d’aquests peons obedients. Objectivament, només és una bleda assolellada amb unes ulleres que li van grans i aquestes ungles espantoses que es porten avui. Subjectivament, per a les tantíssimes dones joves que la segueixen, és un model a imitar per la seva servitud al mascle i la seva fidelitat a la mística de la feminitat.
Betty Friedan ja va denunciar aquesta mística l’any 1963 en el llibre titulat justament així, La mística de la feminitat, que va marcar un abans i un després en la consciència feminista. Era el resultat d’un exhaustiu treball de camp al voltant de les dones que havien estat apartades del món laboral i recloses en les seves cases després de la tornada dels homes que havien lluitat en la Segona Guerra Mundial o que havien participat en la Guerra de Vietnam –que encara durava–. Milers i milers de mestresses de casa que se sentien atrapades en unes vides no desitjades i començaven a alliberar-se de la trampa. Friedan parlava fins i tot de la necessitat de reeducar les dones a les quals la mística de la feminitat va enganyar.
Sembla que Roro ha comprat sencera aquesta mística de la feminitat que, es miri com es miri, és una sabata que estreny, un llit de Procust on es vol fer encaixar les dones per tenir-les presoneres i al servei del patriarcat més ranci. Roro, convertida en un fenomen viral que acumula més de cinquanta milions de visites, comparteix receptes que prepara amorosament per al seu xicot, que es diu Pablo. Li pregunta què li ve de gust i l'hi prepara, així de fàcil. Roro està aparentment orgullosa de la seva submissió i contagia la imatge de la dona tradicional. Se suma al moviment tradwife –abreviatura de tradicional wife– la bíblia del qual, Fascinating Womanhood, casualment també es va publicar l’any 1963, signat per una tal Helen Andelin. Roro rebutja el feminisme i l’emancipació femenina, que ella es veu que no necessita. Però Roro és la Rocío real o només un personatge?
L’any 1998, en una roda de premsa que va fer a Barcelona, Betty Friedan afirmava: “El següent pas en aquesta evolució rau a posar fi a la mística de la masculinitat”. Ara mateix vivim en una contradicció: mentre la vella masculinitat es desconstrueix (donant lloc a homes més igualitaris), la vella feminitat ressorgeix (donant lloc a exemplars retro com la pròpia Roro). Si seguim així, potser algun dia ens trobarem que seran els homes els que faran avançar el feminisme, mentre un gruix considerable de dones compra senceret el discurs de la mística de la feminitat. Encara que és més fàcil que un dia d’aquest es descobreixi que Rocío-Roro en realitat és una espavilada que s’ha dissenyat a mida una campanya de marketing que li fa guanyar fama i diners. I és que una cosa és comprar l’estafa de la mística de la feminitat als anys seixanta del segle passat i una altra fer-ho ara.
