Per una vegada que el Partit Popular ha intentat acostar-se a Vicent Andrés Estellés, ha estat per fer el ridícul. Amb motiu de la celebració –en curs– del centenari del poeta, el grup socialista al Congrés havia presentat una proposició no de llei per incentivar la difusió de la seva obra. Els populars hi van presentar una esmena que proposava la traducció de l'obra d'Estellés a les altres llengües de l'Estat: gallec, euskera, castellà i també català, com si el valencià fos una llengua diferent de la catalana. L'estrafolària petició ha estat, amb raó, motiu de befa a les xarxes.
Si es tracta d'una relliscada (no ho han explicat), és fruit de l'antiga i acarnissada tradició de bel·ligerància de la dreta espanyola contra la diversitat lingüística, i molt especialment contra la llengua catalana, que sempre han vist com un element disgregador de la unitat d'Espanya. Que l'interès per Estellés per part del Partit Popular és sobrevingut i interessat ho demostra el fet que, durant tot l'Any Estellés, la Generalitat Valenciana, governada pel PP i Vox, ha donat explícitament l'esquena a les celebracions i activitats del centenari (que, per cert, han estat moltes, ben lluïdes i ben eficaces), negant-se no tan sols a col·laborar-hi econòmicament, sinó fins i tot a fer-hi presència institucional, no fos cas que hi aprenguessin alguna cosa. Encara més: en alguns municipis han intentat fins i tot impedir o boicotejar alguns actes. Naturalment, sense èxit: Estellés no tan sols és un dels grans poetes del seu temps, sinó també un dels més populars i estimats, i el seu nom convoca gentades arreu dels Països Catalans.
Amb tot, la idea de fer traduccions aberrants no és nova. Una de les maniobres més grolleres, però també més habituals, de la dreta espanyolista contra el català és el secessionisme lingüístic, és a dir, presentar els diferents parlars del català com a llengües diferents. Sense anar més lluny, l'enyorat Xavier Pericay, que fou líder de Ciutadans a les Balears, va confegir, juntament amb la seva esposa Maria Antònia Lladó (tots dos filòlegs, cosa que feia encara més cínica la jugada), una traducció del Bearn de Llorenç Villalonga del “català” al “mallorquí”, de manera que el títol passava de Bearn o la sala de les nines a Bearn o sa sala de ses pepes. Aquest prodigi no va arribar mai a ser publicat, però sí que es va endur un ajut públic del Govern Balear, aleshores governat pel PP de Bauzá. Pel que fa a Estellés, serà magnífic –com ja s'ha ironitzat– que l'immortal vers “No hi havia a València dos amants com nosaltres”, en valencià, es pugui llegir finalment en català: “No hi havia a València dos amants com nosaltres”, dirà.
Els passarà com a Pierre Menard, protagonista d'un conte de Borges que volia escriure el Quixot i va acabar tornant a escriure, paraula per paraula, el text de Cervantes. Borges, per cert, es deia Jorge Luis, i no José Luis, com el va batejar en una ocasió el rei Felip VI. I era argentí: a veure quan s'animen a traduir-lo al castellà, que val la pena.
