La traducció com a expansió

En un temps en què se'ns parla de trencar ponts i aixecar barreres, fronteres i murs, vull fer una breu reflexió sobre una manera de bastir ponts entre llenguatges, entre generacions, entre cultures. Més enllà de les contundents bondats associades a l'aprenentatge de llengües (que sempre són una riquesa), vull fer èmfasi en la traducció en un sentit ampli. Perquè la traducció és una activitat complexa que comença amb la traducció de paraules, que vol traslladar significats i que acaba construint tot un món. Les llengües, de fet, comporten una mirada sobre el món, una determinada manera de veure'l, de dir-lo i, per tant, de pensar-lo. I mitjançant la llengua tots n'heretem una determinada concepció. Parlar des d'una cultura, des d'un determinat bagatge cultural, implica veure, entendre i comunicar la realitat que ens envolta i fer-ho a través del llenguatge. Però la traducció representa una transacció no únicament lingüística, sinó cultural de primera magnitud. Estic convençuda que avui en dia és urgent i prioritari traduir la cultura en tots els formats i cap a tots els públics possibles. Traduir a altres llengües i traduir d'altres llengües, però sobretot traduir a altres formats, suports, maneres d'entendre la cultura, avui, en plena era digital. Traduir el món analògic cap al món digital, on, perquè no hi ha fronteres (i tot sigui dit de passada, ni estats que et juguin a la contra), el català pot ser la quinzena llengua d'internet. Fer xarxa és la manera més sòlida de fer país i de projectar el país. Catalunya, com a país innovador, emprenedor i capdavanter, ha de ser un país en xarxa i a la xarxa, capaç de generar relats socials forts, col·lectius i en català. Aquí la cultura entesa com a indústria cultural té un formidable camp per recórrer i totes les àrees hi han de quedar implicades: d'editorials a biblioteques passant per cinema, televisió, ràdio, teatre, etc. Perquè traduir significa sempre expandir el significat.

Les traduccions exporten la nostra cultura a cultures alienes: ho demostra l'èxit de Pa negre , per exemple, si parlem de traspàs de la literatura al cinema, però també cal pensar en l'èxit de les traduccions del català a altres llengües des de Rodoreda o Pla fins a Quim Monzó o Jaume Cabré. Les traduccions al català incorporen altres cultures a la nostra, ens les fan sentir com a pròpies perquè sonen en la nostra llengua. He insistit repetidament en l'acte de gran llibertat que significa llegir els clàssics en la teva llengua. Perquè de Txékhov i de Tolstoi, per exemple, hem après que la salvació és explicar-se: "Conèixer el dolor de les paraules", com afirma Joan Margarit al seu darrer poemari, Es perd el senyal (Proa, 2012).

A Catalunya hem tingut polítiques culturals que han fet de la traducció un dels pilars de la projecció internacional i un dels elements de culturització bàsics del país. Perquè encara que els modernistes volguessin europeïtzar Catalunya i els noucentistes catalanitzar Europa, tots dos projectes descansaven en la pedra de toc de la traducció com a intercanvi. En el pont intercultural que representa. Traduir per importar, per adquirir, però traduir també per exportar, per projectar-nos enfora. Traduir, al capdavall, per unir. Per això ens cal una política cultural forta que s'articuli i giri al voltant de la llengua, el pal de paller de la cultura. I l'hem de fer nosaltres, perquè no ens la farà ningú.

En la dimensió lingüística, el nostre fet diferencial principal, ens movem en un territori pantanós en què hem passat de la vergonya de l'ús, esgrimida per Menéndez Pelayo al s. XIX, i la prohibició de la llengua d'una bona part del s. XX a l'actual ofensiva PoPular que es viu en una part del territori lingüístic català. Por, fragilitat, incertesa... tots elements que deriven de la inseguretat de què tant ens parlava Joan Solà i per la qual ens demanava que plantéssim cara. Que en l'època de les comunicacions múltiples, mòbils, simultànies i globals es retalli l'àmbit d'impacte lingüístic del català en una irracional política cultural que juga una carta marcadament ideològica i que ens ha anat sempre a la contra és lamentable i pervers. Deia Leopardi que "l'home és gairebé sempre tan malvat com necessita". El mal hauria de ser un mal negoci i per desgràcia no sempre ho és. Darrerament les coneixem de prop, les polítiques del mal i de l'engany. Estrafent el vers de Francesc Garriga del poemari Ombres podríem dir que "els comença a tremolar la veu en totes les mentides".