Quan veig Pedro Sánchez parlant en anglès fluidament al Fòrum de Davos em costa d’entendre que necessiti l’orellera de la traducció simultània del Congrés per seguir les intervencions en català. No és l’únic. Al seu costat, la vicepresidenta María Jesús Montero, també enganxa l’auricular a l’orella amb fruïció.
Català i castellà són dues llengües veïnes, branques diferents del mateix tronc llatí, i a un castellanoparlant mínimament viatjat pel món, o amb un mínim de curiositat cultural, i sobretot si ha estat en contacte amb el portuguès, el francès o l’italià, el català no li pot suposar cap dificultat insalvable de comprensió per poc que hi estableixi un mínim contacte.
La dificultat, esclar, és sociolingüística, no lingüística. Normalment no el senten parlar mai, no hi tenen l’orella gens acostumada, no el consideren ni una mica seu, no l’han llegit mai ni senten cançons en català a les televisions i ràdios que sintonitzen, i no el necessiten perquè tots els catalanoparlants som bilingües. I si algun dia s’hi posen, descobreixen un món que els agrada i els enriqueix, i que els és fàcil de descodificar.
Són segles de supeditació jurídica i política, demogràfica i econòmica, que han estat decisius per crear una particular psicologia en la relació dels espanyols amb el català, consistent a ignorar-lo, com si reconèixer-lo fos posar-se en un pla d’igualtat inassumible. El pitjor és que 50 anys després de la mort de Franco, en democràcia no s’hagi revertit aquesta ignorància conscient. Un president que es posés l’orellera per entendre l’anglès semblaria menys capacitat per exercir el seu càrrec. Amb el català no li passa.
