Tradicions

En els últims dies he parlat amb dos amics que, casualment i cadascú per la seva banda, estan investigant en el seu passat familiar amb la intenció d'informar-se sobre els seus avantpassats i, potser, escriure’n alguna cosa.

Tots dos volen compartir la satisfacció que els proporciona la recerca, l’emoció que experimenten quan s’estableix una connexió clara amb un besavi, l’eufòria d’alguns descobriments. “Resulta que nosaltres, que som més d’aquest poble que les pedres de l’església, només fa dos-cents anys que vam arribar-hi!”. O “¿et pots creure que la meva besàvia era una modista que seguia de lluny la moda de París? D’algun lloc m’havia de venir a mi la passió per l’alta costura i les passarel·les”.

Al cap de poc, topo amb un altre amic en una botiga de fotografia: “Vinc a veure si em poden ampliar aquesta diapositiva”, m’explica. I me l’ensenya a contrallum: “És el rebesavi, el de la Garrotxa, assegut al costat de la llar de foc de la masia. Trobo que m’hi assemblo força”.

Per què ens agrada tant descobrir o constatar que tenim unes arrels, que només som branques d’un arbre gegantí i que per les venes ens corre la mateixa saba que als que ens van precedir?

Ens fa una il·lusió desmesurada trobar alguns trets en el rostre de la tieta àvia que reconeixem en la nostra pròpia expressió quan ens mirem al mirall. O creure que el nostre somriure s’assembla molt al de l’avi patern. D’altra banda, és el mateix sentiment que ens fa barallar-nos amistosament per atribuir al nadó que acaba d’arribar a la família les faccions que pertanyen a una branca o a l’altra dels feliços progenitors.

Tot plegat es tracta d’una necessitat clamorosa de sentir-nos connectats, de saber-nos baula d’una cadena que ha travessat els segles, les guerres i la transformació del país.

En aquest context, no m’estranya gens l’habitual desassossec que senten, en un moment o altre de la seva vida, les persones que han estat adoptades i que desconeixen com era aquest arbre que als altres ens projecta una ombra protectora.

De vegades, els trets comuns que ens connecten als avantpassats no ens agraden: la calvície prematura, la miopia o ser més aviat baixets. Però, tot i així, aquests defectes ens ajuden a saber qui som. La protagonista de l’excel·lent novel·la L’aigua del llac no és mai dolça, de Giulia Caminito (L’Altra Editorial), parla així de la seva mare: “Jo soc la petita ella i ella és la gran jo: els mateixos cabells vermells rinxolats, els mateixos ulls verd fang, la mateixa incapacitat per combinar colors, una manera idèntica de no saber beure dels vasos estrets, i pigues al nas”.

Una amiga em diu que es va passar tot l’embaràs advertint el seu marit que el nen no portaria el nom que tenen tots els homes de la família, perquè no li agradava gens. I a l’últim moment va cedir: no es va veure amb cor de trencar la tradició.

Potser és la proximitat de Nadal, aquestes dates plenes de família i de tradició, que a tots plegats ens conviden a la nostàlgia. Sense anar més lluny, aquest any he decidit guarnir l’avet amb boles vermelles, només vermelles. Per què? Doncs perquè al diari del 4 de desembre hi havia un especial sobre l’arbre de Nadal on vaig descobrir que aquestes boles de coloraines (abans de vidre, ara malauradament de plàstic) tenen el seu origen en els primers avets, decorats amb pomes vermelles. Pomes vermelles i espelmes. Us l’imagineu, que bonic?