Tradició i traducció
Al llarg de l'any celebrem constantment dies d'això i d'allò. Ben mirat, allò a què no es dedica un dia propi és alguna cosa important que es defensa pel seu compte i no necessita la protecció i la dedicatòria d'un dia a l'any. Fa poc hem celebrat el dia de la traducció, dels traductors. Mala peça al teler. Si preguntem als lectors d'un llibre foraster qui n'és el traductor, difícilment un 1% ens en sabrà donar el nom. Els traductors són literalment invisibles. Els seus noms no apareixen, com caldria, a les tapes del llibre, al costat del nom de l'autor. Al capdavall, ells són els que li donen veu pròpia en les llengües en què ell no ha escrit.
Alguna vegada, poques, a algú se li acut de preguntar si la traducció és bona. La resposta del lector que sovint diu que sí és extraordinàriament interessant. Com pot ser que algú digui que la traducció és bona si no l'ha pogut comparar, pàgina per pàgina, amb l'original? Em sembla que, quan es diu que la traducció és bona, es vol dir que el text és llegible, comprensible i, si es tracta d'una novel·la, de poesia o de teatre, que el text sona bé, que llisca, fins i tot que se t'emporta de tal manera que, al cap d'un moment, ja no saps que estàs llegint una obra estrangera. Per això és veritat que la feina del traductor és una feina de recreació literària. ¿No s'haurien de considerar coautors del text que finalment llegeix el lector?
Observem que, en parlar de tradicions, sempre ens referim a la transmissió de fets històrics, creences, doctrines religioses, costums, jocs o maneres de cuinar o de vestir-se. Mai ningú no pensa en un fet fonamental: el més important que se'ns ha passat, és a dir, la tradició més important que rebem, és la del llenguatge. És en aquesta grandíssima tradició que ens movem tots els que parlem una determinada llengua, els autors que hi escriuen, els traductors que hi recullen escriptures forasteres, i finalment els lectors.
L'intent de trobar una característica única que defineixi els humans és antic i repetit. S'ha dit que som éssers racionals, éssers capaços de riure, éssers que treballem o que juguem. Hem dit moltes coses de nosaltres mateixos. Em sembla, però, que la més definitòria és afirmar que som éssers dotats de llenguatge. Això sí que ens fa diferents dels altres animals. Amb el llenguatge mirem d'entendre la realitat que ens envolta i nosaltres mateixos creem noves realitats, nous mons. Al capdavall, les teories científiques, les disquisicions teològiques, les tertúlies de cafè i les novel·les, tot són creacions de petits o grans mons que estan fets de llenguatge.
Nietzsche té raó quan afirma que el nostre llenguatge no pot atrapar mai la realitat, diguem-ne, natural, senzillament perquè el llenguatge no surt d'aquesta realitat, no n'emana, sinó que surt de nosaltres. Això ho saben molts d'altres, entre els quals Magritte, que ens recorda que el dibuix d'una pipa no és una pipa, i que la paraula núvol no pot substituir un núvol de debò. La nostra vida és creació constant de llenguatge, un esforç inútil d'apropiar-nos de la realitat que ens envolta. Perquè aquest esforç el fan totes les llengües i sempre hi ha possibilitats de noves paraules, noves teories, novel·les o lleis que ens parlin d'una realitat inabastable.
Mentre hi hagi humans que enraonin, la varietat de visions i interpretacions no s'acabarà mai. És la varietat que no només es dóna entre els llenguatges sinó també a l'interior de cada llenguatge. És la varietat que ens anem transmetent de generació en generació i la que constitueix la base de la feina del traductor. El traductor pot traduir perquè pot entendre i interpretar. Però hi ha, és clar, traduccions millors que d'altres. Una obra important admet traduccions diverses fetes en moments diversos senzillament perquè el llenguatge al qual es tradueix -el llenguatge d'arribada- no és mai ben bé el mateix i ha d'anar esporgant expressions caduques, fórmules que ja no s'usen, paraules envellides.
Als EUA el tant per cent de traduccions anuals és absolutament ridícul. La potència editorial del país fa que els lectors nord-americans es perdin la riquesa d'altres llengües que els arribaria a través de les traduccions. El fet que la majoria de nord-americans només parlin una llengua és una de les seves grans debilitats. Europa és rica en llengües i en intercanvi entre llengües. Viatjar per Europa significa anar trobant paisatges lingüístics diversos. Segurament té raó Umberto Eco quan diu que la llengua d'Europa és la traducció.
